L’inmoralitat de la Sentència Saquetti i d’altres

Avui parlarem de tres sentències que de ben segur canviaran sensiblement la nostra manera de treballar, de llegir i fins de viure. De l’anterior, que va condemnar a Espanya a pagar quinze milions d’euros, a més de noranta-vuit mil diaris, ja parlem no fa molt.

La primera sentència no és del TJUE sinó del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el TEDH. Aquesta important sentència, del 30 de juny del 2020, que l’Agència Tributària ha fet el possible perquè no es faci pública, tracta de l’assumpte Saquetti Iglesias, i declara que el Regne d’Espanya va vulnerar el Conveni de drets Humans, per no haver ofert una doble instància jurisdiccional, per a enjudiciar una sanció administrativa imposada per Hisenda a una sanció greu. És a dir, en el procediment administratiu sancionador, les multes han de tenir la possibilitat de ser apel·lades judicialment, si la primera sentència no és conforme als interessos del recurrent.
L’alt Tribunal penalitza també al Tribunal Constitucional d’Espanya, perquè una sanció greu ha de ser de valor semblant al benefici que l’infractor pretenia obtenir amb la seva infracció, és a dir, ha d’analitzar-se pel jutjat la seva proporcionalitat, i aquesta obligació de tribunal de segona instància, el d’apel·lació, és independent de la quantia.
Aquesta sentència té una extraordinària importància per les exagerades sancions que ha anat imposant l’Agència Espanyola de Protecció de Dades als particulars, petites empreses, etc., mentre obviava les faltes comeses per les administracions públiques, partits polítics i sindicats.
Quantes sancions s’han imposat i consolidat per l’Audiència Nacional en única instància, fins i tot després d’haver-se publicat la sentència Saquetti?
L’Audiència Nacional no pot escudar-se en la ignorància, per la qual cosa podria i hauria de ser acusada de prevaricar.

La segona sentència, que també s’intenta que passi desapercebuda, és del TJUE que ha declarat que les directives de protecció als consumidors no s’oposen a la normativa nacional de la usura, la coneguda com a Llei Azcárate de 1908, a Espanya. Així ho estableix la Sala Sisena en un acte (assumpte C-503/20), amb data de 25 de març, en el qual es pronuncia sobre la qüestió perjudicial plantejada per l’Audiència Provincial de Las Palmas de Gran Canaria, al setembre de 2020, en un procediment contra Banc Santander sobre una targeta ‘revolving’ amb una TAE del 26,82%, El Santander pretenia trencar aquest límit del 20%, que en aplicació de normativa de la Usura limitaven els jutjats i tribunals.

La tercera sentència tracta l’assumpte C-64/20, que diu que cap jutge pot fer cas omís de l’obligació que incumbeix a un Estat membre de transposar una Directiva a causa del suposat caràcter desproporcionat de la transposició, és a dir per l’enorme canvi jurídic que suposaria la transposició.
El Tribunal declara que l’article 288 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea ha d’interpretar-se en el sentit que s’oposa al fet que un jutge, jutjat o audiència que, en el marc d’un procediment previst a tal fi pel Dret intern, comprova que l’Estat membre al qual pertany no ha complert amb l’obligació de transposar o transposar correctament una directiva, es negui a declarar en la seva sentència que el referit Estat membre no ha transposat correctament aquesta Directiva i que ha de posar, el jutge, remei a tal situació, sentenciant de conformitat.

Josep Jover i Padró és advocat especialitzat en propietat intel·lectual i drets d’autor, gestor de conflictes i director del bufet Estudis Jurídics.