Sobre la Renda Bàsica Universal

Sobre la Renda Bàsica Universal s’ha parlat fins a l’avorriment i nosaltres també volem aportar el nostre gra de sorra en aquest tema. Però abans de res és important explicar el que és en realitat.
La Renda Bàsica Universal, a partir d’ara RBU, és una aportació monetària incondicional, periòdica i igual per a tots els habitants d’un Estat, sense distinció de cap mena. És a dir, que per a rebre-la només és necessari viure en l’Estat que la proporciona, sense necessitat de sol·licitar-la.
Si bé la RBU és acceptada per algunes societats com a eina per a augmentar la renda de tots els seus ciutadans, només ha estat posada en pràctica de manera parcial i/o temporal en petites societats que gaudien d’un elevat superàvit pressupostari. És a dir, que en principi no la necessitaven per a subsistir.
Al principi la RBU està dissenyada per a afavorir la igualtat, i encara que aquesta sigui la seva intenció i podria servir per a acostar-se a ella, manca del refinament necessari perquè sigui així de manera justa.
Segons els seus promotors, la RBU està destinada per a cobrir a la totalitat de la població amb un ingrés que li permeti la supervivència bàsica. Tanmateix, de ser això cert la RBU només hauria d’anar dirigida a les persones vulnerables i amb recursos insuficients, i no és així. En realitat i com més endavant explicarem, la RBU tal com està dissenyada podria agreujar les diferències socials, principalment entre els més vulnerables.

La majoria dels seus detractors asseguren que provocaria un augment de la inflació, cosa que possiblement és certa, però no en els béns de consum bàsics sinó potser en els immobiliaris. Hi ha qui diu que la seva implantació desviaria recursos per a facilitar el consum, que podrien servir per a millorar l’educació i la sanitat. També afirmen que provocaria l’abandonament de molts treballs per estar mal pagats, una idea que s’enfonsa per si mateixa, en acceptar la manyaga feta d’estar mal pagats. Una altra crítica és que es reduiria el mercat laboral, no obstant això, sorprenentment en els pocs llocs on s’ha experimentat ha succeït el contrari o ha quedat igual. Una de les crítiques més recurrents per part de la gran empresa, és que el treballador guanyaria poder de negociació. I finalment alguns alerten sobre l’efecte crida d’immigrants que provocaria, mentre uns altres asseguren que aquest tipus de treball obligaria a buscar-los fora del territori i sense legalització.

Com podem observar, excepte la primera, que se sostindria només en el cas d’un augment del deute o de la massa monetària, per molt que els seus promotors hagin dissenyat el seu finançament a través de l’estalvi de recursos administratius en simplificar les subvencions socials, i de l’augment impositiu a les rendes més elevades, la resta d’objeccions són exclusivament ideològiques, encara que no per això han d’obviar-se.
No oblidem que l’economia té dos components, el matemàtic i el sociològic. El primer, per difícil que sembli, és senzill de determinar. El segon depèn del manteniment o no de les diferències socials i la més o menys legitimitat de facilitar o no la prevalença d’una ètnia o classe social sobre les altres.

Un dels principis bàsics de la RBU és possibilitar que les persones puguin desenvolupar les seves capacitats i/o somnis, sense dependre d’una necessitat econòmica. Un exemple és el voluntariat, que unes certes persones se senten obligades a desenvolupar com a éssers humans, i que sense una entrada de diners segura que garanteixi la seva manutenció no podrien dur a terme. Un altre és poder desenvolupar la creativitat d’un individu, que de ben segur serviria per a enriquir a la societat en el seu conjunt, però sense benefici propi.
Per descomptat, en un món futur, en què la robòtica podria acabar suplint gran part del treball humà, les possibilitats de desenvolupar les capacitats i/o somnis de les persones són molt grans, per no dir infinites. No obstant això, aconseguir que la robòtica acabi apartant el treball de l’ésser humà en la seva manera econòmica, no sols sembla llunyà sinó que l’experiència ha demostrat el contrari. Les societats robóticamente més desenvolupades, paradoxalment són les que demanden més força laboral, mentre que les menys desenvolupades són les que sofreixen més desocupació. I això, a part de ser fàcil d’explicar, desmunta la teoria contrària. I també perquè una societat aconsegueixi la Llibertat Real, és a dir la somiada pels principals promotors de la RBU, tots els individus han de ser propietaris d’una porció dels recursos naturals disponibles, i rebre-la en forma de diners en la quantitat necessària, molt elevada en la nostra societat.

Però tornem al que importa, el seu finançament i els seus beneficiaris.
En principi els qui la financen són els més rics. A Espanya i de manera progressiva, segons alguns dels seus promotors, serien els contribuents amb rendes a partir dels seixanta mil euros bruts. Aquests contribuents es veurien compensats parcialment o totalment per la RBU, que a més no seria contributiva, per la qual cosa la seva aportació seria molt petita o inexistent. Això potser podria donar pas a la primera injustícia, perquè imaginin vostès que la seva renda és de cincuanta nou mil noucents €, per la qual cosa vostè no hauria de pagar res, però si guanya seixanta mil si, segurament haurà de pagar uns milers, perquè sinó els comptes no surten. En cas de posar-la en pràctica, probablement els experts d’Hisenda ho resoldrien amb les correccions oportunes. El segon problema és que a Espanya seixanta mil euros bruts no són molts diners.
El salari net final varia entre els quaranta-un mil quatre-cents i els quaranta-dos mil quatre-cents, depenent de la unitat familiar, el número de la qual és important per a recuperar més o menys diners a través de la mateixa RBU. És a dir, que els contribuents amb una renda de seixanta mil euros bruts, en el millor dels casos a penes notarien canvis en la seva economia, mentre que en el pitjor sortirien perjudicats (el lloguer o la hipoteca són semblants per a una unitat familiar d’un o de quatre membres, així com moltes altres despeses). En principi i segons el càlcul dels seus promotors, dels quals no tenim cap raó de dubtar sinó al contrari, el 15% dels contribuents pagarien des d’una mica a bastant, mentre que el 2% molt. Hem d’entendre que amb l’actual sistema fiscal espanyol, segurament el més injust d’Europa, aquest 2% a penes paga imposats, mentre que l’anterior 15% paga menys del que deuria.
El segon sistema de finançament és a través de la simplificació burocràtica i la gradual reducció de costos laborals, – gradual perquè als funcionaris no se’ls pot tirar – pel fet que el sistema preveu l’eliminació de la totalitat de les ajudes socials que actualment reparteix l’Estat, (hem comptat setanta nou com a base) que són innombrables i d’una varietat tan gran i complexa, que el seu cost burocràtic és enorme. Això només sobre el paper, perquè fora de les ajudes a les famílies en general, és a dir ajudes per fill a càrrec, per mare soltera i per família nombrosa, que automàticament quedarien absorbides per la RBU i són les més senzilles de gestionar, la resta seria molt difícil de retirar, perquè es crearia un col·lapse gegantesc, primer als ajuntaments i després en la resta de conselleries i estaments estatals. Pretendre retirar les ajudes de dependència, d’invalidesa, de suport a les persones majors, de menjador, etc., perquè ja es rep la RBU, sigui invàlida o no la persona, dependent, etc. elimina de per si la seva comesa, que és facilitar la llibertat i la igualtat. És a dir, amb la RBU rep la mateixa ajuda el nen mal alimentat que el ben alimentat, l’ancià sense protecció que el protegit, el desnonat i el que no, etc.
Fa anys el Sr. Antoni Castells, exconseller d’economia de la Generalitat, va valorar que, en el millor dels casos i amb una administració eficient, cada euro lliurat per prestació té un cost administratiu d’un altre euro. I deixant de costat que aquesta xifra és bastant optimista, perquè l’administració catalana es caracteritza per la seva ineficiència, agreujada en molts casos per l’administració municipal i el endollisme característic d’aquesta, això només demostra que l’administració catalana, i l’espanyola en general, arrosseguen uns defectes d’organització molt elevats. Actualment moltes prestacions podrien lliurar-se sense gairebé intervenir esforç laboral. Un bon sistema informàtic, amb un poderós i eficient encreuament de dades, seria suficient; que en el fons és el que qualsevol treballador social desitja, precisament per a deixar de costat el tediós treball policial/administratiu, per a dedicar-se completament al social.

D’altra banda i en un país com Espanya, amb les seves característiques urbanístiques i una legislació que el facilita, introduir la RBU faria que pugessin els lloguers dels habitatges i el seu preu de venda, ja que augmentaria la demanda en facilitar la independència dels més joves. I per descomptat que no seria una mala idea, ja que és una de les coses que busca la RBU, però caldria regular el preu de l’habitatge en totes dues facetes, el del lloguer i el de la venda.