Vers Greenpeace i la seva campanya contra les macrogranges

Els nostres amics de Greenpeace, amb bona fe i carregats de raó, han llançat una campanya de recollida de signatures per a aconseguir la paralització immediata del projecte de construcció de la macrogranja, que l’empresa Vall de Odieta S.C.L. pretén construir en el municipi de Noviercas, a Sòria per a 23.520 vaques. Aquesta empresa ja està explotant una granja de 5.000 en Caparroso, a Navarra, de la qual és incapaç de gestionar els seus residus, que contaminen l’aigua i la terra del municipi.

Tot i estar d’acord amb la base d’aquesta petició, des d’Alternativa Pirata considerem que no es poden prohibir taxativament les granges per la seva grandària i criminalitzar el sector ramader intensiu de manera generalista. A més volem cridar l’atenció en què la petició no defineix el que és una macrogranja, el nombre de caps de bestiar que la componen i les seves característiques. Creiem que sense una anàlisi més detallada, al generalitzar ens arrisquem a ser presa del populisme, obviant que si el mercat demanda carn a un preu assequible i no es produeix en la proximitat, el majorista l’haurà d’importar d’altres països, com l’Argentina, Nova Zelanda o els EUA, per posar uns exemples, alterant altres ecosistemes i el global.

L’existència de macrogranges no és una causa en si mateixa sinó la conseqüència de la demanda, cada dia més elevada, d’aliments a un preu assequible per a la majoria de persones. En aquests últims quaranta anys Europa ha generat polítiques agràries per a produir en el seu territori aliments de baix preu, i el mercat els ha assumit de tal manera que avui el ciutadà europeu sol coneix aquest tipus d’aliments, però el molesta com es produeix. La solució és trobar alternatives a aquest model de producció, sense necessitat de demonitzar les grans explotacions.
Per a nosaltres el que importa no és la grandària de la granja sinó la manera de produir.
Som contraris a l’existència de 10 petites granges de, per exemple, 200 caps de bestiar cadascuna, que compren penso o gra produït a la Patagònia o en les terres robades a l’Amazònia, visquen el bestiar en naus sense pastures al seu voltant i produint purins sense la necessària superfície de terreny per a estendre’ls com a abonament. Però no podem estar en contra si en aquest mateix municipi hi ha una granja de 2.000 caps de bestiar, amb pastures suficients i una bona gestió de retorn dels residus a la terra.

Dit això, des d’Alternativa Pirata proposem la creació d’una agricultura local i sostenible, que permeti que els productors fixin les seves residències en el territori d’explotació, mantenint escoles obertes en els mateixos municipis per a oferir professionalitat i possibilitar la continuïtat de les explotacions. No obstant això, no és realista creure que podrem adquirir aquests aliments a un preu assequible i en les grans superfícies, encara que en elles se’ns pretengui vendre, mitjançant bucòliques imatges, que el producte prové de precioses granges enmig del camp, amb vaques pasturant lliurement.

Malauradament el camp s’ha buidat perquè el petit agricultor no pot viure de la petita producció, a no ser en casos molt determinats i per haver aconseguit una petita clientela d’elevat poder adquisitiu, que valora la producció ecològica. Per posar un exemple, cada vaca de producció ecològica pot donar al voltant de 30 litres de llet diaris, mentre que una intensiva sinó sobrepassa els 40 perd diners. I no sols això sinó que el cost de producció d’una ecològica és sensiblement superior al d’una de producció intensiva.
En general l’aliment és barat en proporció al que hauria de costar, mentre que el turisme rural, que amb prou feines podria cobrir part de la pèrdua, és estacional. I si bé la digitalització ha dotat a l’agricultor d’eines de venda directa, això no és suficient per a solucionar el problema.

Amb el canvi climàtic haurem d’invertir grans sumes de diners, més encara de les actuals, per a apagar incendis, repoblar els boscos i adaptar-los a l’escalfament global. Aquest procés podria ser menys traumàtic i costós si aquests agricultors explotessin la muntanya. No obstant això, un agricultor que gestiona territori i conrea territori local, fent de tallafoc i netejant boscos no pot competir en el mercat amb una gran macrogranja, perquè perdrà sempre. Per a retenir-lo haurem de promoure un canvi en el món rural, buscar noves maneres de repoblar els nostres llogarets i pobles, fent-los atractius per a la nostra gent gran, facilitant la creació de petites indústries d’artesania local, de productes alimentaris de qualitat i d’energies renovables d’àmbit municipal, però també pagant pel servei que aporten a la societat, en evitar els incendis i combatre l’escalfament global.
I un cop resolta la supervivència dels nostres petits i mitjans productors agrícoles i ramaders, podem parlar de les macrogranges.

Segons els nostres experts, una vaca productora de llet necessita uns 100 litres diaris d’aigua potable, més o menys la mateixa quantitat que un habitant d’una gran ciutat com Barcelona (105 litres de mitjana).
25.000 vaques de producció consumeixen un mínim 2.500.000 de litres d’aigua al dia, a part de la utilitzada per a la neteja de les sales de munyiment, dels tancs de llet, etc. En una situació normal, aquestes vaques produirien diàriament 1.000.000 de litres de llet, podent alimentar cada dia (amb les racions diàries de llet recomanades) a 2.000.000 de persones. Els residus, amb un cost d’1.500.000 de litres d’aigua, serien convertits en adob per als camps. Una granja o les necessàries amb aquestes dimensions podrien abonar entre 20.000 i 25.000 hm². Fent una correcta rotació de cultius, reabsorbirien una part dels gasos d’efecte d’hivernacle que han produït, creant treball a multitud de persones que necessàriament haurien de viure en la zona.
En cas contrari, és a dir si les granges es nodrissin de pastura i penso arribat externament, a part del cost en CO₂ del transport, generarien més de mil tones diàries de defeccions diàries, abocades en els rierols o abandonades en el camp, provocant l’enverinament dels aqüífers. Per descomptat, aquestes granges no haurien d’existir.
Els nostres experts també ens asseguren que 25.000 vaques lleteres necessiten diàriament 1.250.000 kg s. de farratge o pinso per a alimentar-se. Aquest farratge pot estar conreat en la zona de les granges amb unes correctes tècniques de cultiu, o pot ser subministrat per camions que arribin directament del port, carregats de soia o cereal de l’altre costat de l’atlàntic. En aquest cas, no aportarien cap mena de riquesa al territori, tan sols importarien molt nitrogen produït a l’Argentina, Amèrica del Nord, etc. que comportaria problemes de gestió, no sols per a les empreses sinó també per a la comunitat. Igual que les anteriors, aquestes granges no haurien d’existir.