La Bretxa Salarial, la seva realitat contrastada

Aquest article es va editar en la desapareguda web de Pirates de l’Hospitalet, l’any 2017

No són pocs els coneguts i amics, que amb motiu de les manifestacions i de la vaga feminista confessen no entendre la queixa, ja que segons ells no existeix, ni coneixen cap empresa que practiqui el greuge salarial. Segons ells les dones gaudeixen, pel mateix lloc i càrrega laboral, el mateix salari que l’home.
Per descomptat, els nostres amics no s’hauran preocupat massa per esbrinar la veritat, han d’haver-se circumscrit a algunes empreses que paguen el salari més baix permès, de manera que en aquest cas és relativament fàcil no trobar diferència, excepte en alguns detalls difícils d’explicar si no és per prejudicis clarament masclistes, encara que encoberts després d’una pàtina de progressisme jurídic.
Òbviament una empresa no pot fer diferenciació salarial entre home i dona, principalment si és pel mateix lloc de treball. A nosaltres ens costaria bastant trobar una empresa així, no obstant això, ens arriba informació d’algunes empreses que sí que fan distinció, principalment en els suplements. En unes altres el seu reglament intern, mai escrit per cert, impedeix que les dones accedeixin a càrrecs directius a partir d’un nivell determinat, possiblement per a evitar futurs riscos. Aquest tipus d’empresa no té per què ser familiar o petita, tal com succeeix en el medi rural, on trobem el major desnivell de salaris; el podem trobar en les grans empreses, algunes d’elles molt conegudes en l’àmbit de la gran superfície i en la mateixa administració pública. Aquest tipus d’empresa valora més el treball masculí que el femení, sense que ningú ens hagi pogut donar una explicació raonable del per què, ni tan sols alguns dels seus directius contactats per representants del nostre partit.
Molts estudiosos i les empreses en algun cas, excusen la diferència salarial amb les hores de treball. Segons ells la dona, generalment per necessitats familiars, no pot treballar tantes hores com l’home, per la qual cosa es ressent el global del seu salari. Aquestes feines de casa són les anomenades Cures, un dels pilars de la vaga general feminista del passat vuit de març. Les Cures engloben les tasques de neteja de la llar, cuina, cura i atenció de menors i majors a càrrec. Les Cures, fonamentals per al sosteniment de la societat, no són considerats treball i no estan remunerats, per la qual cosa s’estigmatitzen com de poca importància i no se’ls té en compte. La filòsofa italiana Silvia Federici explica en el seu llibre “Revolució en Punt Zero” l’apropiació del treball domèstic i reproductiu, absolutament necessari per a desenvolupar el productiu.
En relació a aquest cas i deixant de costat el nombre d’hores treballades, Fedea ha desenvolupat un excel·lent treball que mostra les diferències salarials entre home i dona per hora treballada i en llocs de similar o igual responsabilitat, en cadascun dels estrats professionals i d’edat. Aquest treball és molt complet i a més està coordinat amb altres similars realitzats en la resta de països de la Unió Europea.

La veritat és que segons l’última anàlisi de Geshta (Sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda), molt més generalista i amb dades del mateix ministeri, les dones assalariades de l’Estat espanyol cobren de mitjana el 29,1% menys que els homes, bastant menys si en aquest càlcul descomptem les que per la seva professió especialitzada cobren igual, sent les seves dades utilitzades per a valorar el coeficient.
La bretxa és menor en el cas dels treballadors més joves, encara que en aquest cas són més elles que els homes amb un salari inferior a mil euros. En tots els treballs realitzats sobre aquest tema apreciem que la bretxa s’accentua a mesura que augmenta el salari. Aquest fenomen pot apreciar-se molt bé a Espanya, és a dir, que en les comunitats amb millors salaris la diferència s’accentua; així com als països amb un salari més elevat la bretxa augmenta significativament, però amb variacions producte de la seva idiosincràsia cultural, legislativa o de repartiment de riquesa.

Existeixen nombrosos estudis i opinions sobre el perquè d’aquesta gran diferència. Per a nosaltres i des d’una visió objectiva i exclusivament soci econòmica, aquesta radica no sols en els prejudicis de la mateixa societat, incrustats des de fa innombrables segles, sinó també en la maternitat, no com a impediment per a desenvolupar-se professionalment sinó per la gran competitivitat que últimament ens hem imposat com a societat laboral. Santiago Niño-Becerra comenta en el seu blog que el Sostre de Cristall que la dona ha de trencar és la dependència de la maternitat, no obstant això, ens preguntem de qui és en realitat aquest Sostre de Cristall, si de la societat íntegrament o només de la dona. I també si en canvi de Sostre no se li hauria de dir Laberint de Cristall, donat que les diferències comencen als estrats laborals més baixos.

El problema és el model de treball. No tenim cap dubte que la dona està igual de capacitada que l’home, no existeix cap dada que digui que les joves surten menys preparades de l’ESO, del batxillerat o de la Universitat; en qualsevol cas i segons les dades del ministeri ho estan més que els homes, no obstant això, els llocs que se’ls ofereix són de més baix nivell.

Una gran multinacional contracta als seus directius no sols en relació a la seva preparació sinó també a la seva disponibilitat. Un directiu que cobra dos-cents mil o mig milió d’euros manca d’horari, tant pot estar assegut en la seva taula, analitzant les últimes dades arribades de les seves fàbriques, com a les poques hores agafar un avió cap a Karachi sense conèixer el dia de tornada. El director comercial d’una gran empresa mai està segur de l’hora que arribarà a la seva casa, ni tan sols si dormirà en ella. I tampoc es tracta d’excusar la bretxa després de què prioritzem, si la relació i el benestar familiar, o un altre model de benestar social que ni és necessari ni té una raonable explicació econòmica. Actualment amb les noves tecnologies de la comunicació i un sistema més col·laboratiu en el treball, viure pendent d’un avió ja no és necessari. La criança dels fills o, de no tenir-los, la simple relació afectiva amb els més pròxims, és tan necessària per a la dona com per a l’home.

Si bé la bretxa salarial comença en els primers contractes, va augmentant amb el pas del temps accentuant-se a partir dels 26 anys, precisament quan la dona sol començar a quedar-se embarassada. El fet que ja en els primers contractes existeixi una diferència, indubtablement es deu a un reflex condicionat pel futur.
En el treball de Fedea podem apreciar com la bretxa salarial es va reduir durant els anys de crisis, no obstant això, en l’actual estudi desenvolupat per Geshta s’aprecia una sensible pujada en el 2016, segurament producte per l’augment dels contractes a temps complet. Entenem doncs, que la bretxa es va reduir en aquests anys de crisis pels acomiadaments massius de treballadors a temps complet i l’augment dels contractes a temps parcial. La dona no sols és més procliu a adoptar pels seus condicionants socials i familiars el contracte parcial, sinó també té major dificultat a trobar un treball a temps complet, havent de demostrar, per a aconseguir-lo, majors aptituds i llibertat horària que l’home, segurament per desconfiança del contractador.

Apreciem també una relació molt directa del desequilibri salarial entre home i dona amb la demografia.

A principis dels vuitanta la bretxa salarial era molt gran, quan només el 35% de les dones treballava; però a mesura que la dona ha anat entrant de manera massiva en el mercat de treball, la pressió social per equiparar els salaris i el repartiment de la cura dels nens, ha fet que vagi disminuint a l’una amb el descens de naixements. En aquests últims anys la natalitat s’ha estabilitzat en xifres molt reduïdes, coincidint també amb una disminució del 0,4% en la bretxa. El petit repunt d’aquesta en una dècima del passat any, coincidint amb la xifra més baixa de la natalitat de tots els temps, podria ser degut a un petit augment dels contractes a temps complet, en detriment als de temps parcial.
No podem obviar que en aquest estudi que el salari més freqüent a Espanya segons l’INE és de 16.500€ de mitjana, uns 17.500€ per als homes i 14.500 per a les dones, no ha experimentat cap augment en els últims deu anys. Aquest desgraciat fenomen de congelament del salari, almenys hauria d’haver servit per a equiparar els salaris, no obstant això, no ha estat així, per la qual cosa entenem que el problema és sistèmic.
La solució exigeix democratitzar de manera absoluta l’economia des de la seva arrel, és a dir la llar i la família, per a arribar al mateix sistema basat en l’acumulació de la riquesa i canviar-lo.