CULTURA LLIURE – QUÈ ÉS I PERQUÈ LA VOLEM

La llibertat és consubstancial en l’ésser humà. La primera premissa perquè l’ésser humà sigui feliç és la llibertat, sense ella la felicitat és impossible. I una de les coses que ens fa humans és sentir empatia cap als altres, sent debatible si a l’equació hem d’afegir la resta d’éssers vius. És a dir, que la felicitat individual no sols depèn de sentir-nos lliures individualment sinó també com a comunitat. La llibertat ha d’entendre’s doncs com un dret inalienable de tots els éssers humans, no sols individualment sinó com a societat, per la qual cosa cap ésser humà podrà, durant l’exercici de la seva llibertat individual, impedir la d’uns altres.
La segona és el benestar, sense ell la felicitat és una quimera. Viure amb dignitat, sense por al futur més immediat. Per a qualsevol ésser humà és difícil entendre la felicitat amb fam, sense un sostre sota el que acollir-se, tement constantment per la seva vida o vivint en un entorn insà.

Què és i representa per a nosaltres la cultura lliure?

Una de les facetes més importants per a sentir-nos lliures és poder disposar la capacitat d’aprendre, i això no és possible si la societat instal·la impediments a la llibertat del coneixement, és a dir, si crea mecanismes per a impedir que tots els éssers humans, independentment dels seus recursos, creences, races o lloc on visquin, puguin disposar lliurement de la ciència. I la nostra societat, amb diferents nivells de qualitat de vida i de recursos monetaris, ha creat aquests mecanismes.
Un jove investigador vietnamita, per intel·ligent que sigui mai podrà accedir als mitjans de recerca d’un del primer món, tret que sigui summament ric. Molts ciutadans europeus poc agraciats per la fortuna, en la seva majoria fills d’immigrants, encara que potser menys que el vietnamita, també tindran dificultats per a accedir a la informació necessària per al seu creixement intel·lectual, si no és a costa de grans sacrificis. I tant el vietnamita com aquests europeus, no sols tindran dificultats per a aconseguir la informació d’altres societats sinó fins i tot la desenvolupada en les seves.

La cultura no sols és música, teatre, novel·les o pintura; també és llibres de text, ciència, recerca i el desenvolupament de les nostres aptituds i inquietuds intel·lectuals. I la Cultura Lliure promou que l’ésser humà pugui desenvolupar-les sense cap impediment extern i artificial, és a dir que els diferents estats, donant el mateix la seva tendència ideològica, sigui a través d’individus, empreses de gestió, editorials o universitats, que administren la recerca i l’art, no puguin impedir la seva lliure circulació.
Actualment la societat protegeix els creadors a través de la propietat intel·lectual. El creador ha utilitzat molt d’esforç, temps i estudi, abans d’aconseguir la seva meta. Per a ell ha estat un treball, més o menys remunerat segons el valor que li doni la societat. És obvi, per tant, que tant els creadors com els innovadors necessitin un reconeixement. No obstant això, per a mantenir la creativitat i la innovació, tan necessari és aquest reconeixement com la seva pròpia limitació. Les lleis que limiten la propietat intel·lectual han de servir perquè altres éssers humans puguin treballar sobre les creacions i innovacions dels seus avantpassats, i com més àgil i breu sigui, més creativitat i innovació hi haurà. Cap pintor podria desenvolupar el seu art sense un pinzell i el llenç, i òbviament, cap d’aquests dos articles estan subjectes a drets d’autor. I així podríem posar exemples fins a l’avorriment. El desenvolupament de l’art, la ciència i la cultura en general que avui gaudim, no serien possibles si en els seus inicis hi hagués hagut alguna llei que impedís la seva lliure circulació.
En el 2012 centenars de científics van decidir boicotejar a la companyia holandesa Elsevier per les seves pràctiques monopolístiques i deliberadament contràries a la lliure circulació del coneixement. Aquesta editorial no sols pretén apropiar-se de les recerques finançades amb fons públics, sinó també cobrar exagerades sumes de diners per publicació. Des de llavors no han sigut els únics, en un altre moment però per les mateixes circumstàncies, més de mil científics van boicotejar l’editorial esmentada i de rebot algunes més. No obstant això, la realitat és que els científics no saben on publicar els seus treballs. Les revistes científiques i acadèmiques privades han sabut defensar la seva hegemonia adquirint les que gosaven publicar a un preu assequible o en codi lliure. De fet han aconseguit el poder de decidir qui publica i qui no, cobrant tant per publicar com per la lectura, obligant a adquirir paquets de revistes, la meitat d’elles sense cap interès. És habitual trobar universitats que han de pagar per obtenir els treballs escrits que elles mateixes han realitzat i pagat per publicar.
Un exemple de l’hegemonia adquirida per aquestes editorials el podem veure en el treball publicat per l’Institut Gamaleya en Lancet. Els investigadors i universitats de la Federació Russa, per importants i reeixits que siguin els seus descobriments, no utilitzen les publicacions occidentals sinó les seves, que són públiques; però fins que Lancet les va publicar, suposadament després d’haver cobrat una bona suma, la vacuna creada per l’Institut Gamaleya no va obtenir el beneplàcit de bona part de la societat científica occidental, a més dels seus mitjans de comunicació que van fer ressò de la notícia, convertint en còmplice a la resta de la població. És a dir, revistes com Science, Nature o la mateixa Lancet, són les que decideixen i regulen les subvencions, els salaris dels científics implicats i l’èxit o fracàs d’una recerca, que com més d’una vegada s’ha comprovat, poden ser meres apropiacions o còpies d’altres investigadors.

En el món editorial científic coexisteixen dues maneres de publicar, la privada, que predomina en el món anglosaxó, i la pública en codi obert, que normalment pot trobar-se en la resta del món. Això no hauria de ser un problema sinó fos per l’aclaparadora supremacia del món anglosaxó respecte a l’economia de la recerca, acrescut per l’idioma. En el món llatí i centreeuropeu, les poques editorials públiques o finançades per les mateixes universitats, majoritàriament publiquen en les llengües del país d’origen, generalment els treballs de menor importància. Si un grup de científics o una universitat desenvolupen un treball mereixedor d’arribar a tots els racons del món, amb la pretensió que es tingui en compte, no els hi queda una altra que publicar en les revistes de més prestigi, sent aquest determinat pels seus accionistes, és a dir grans laboratoris i corporacions, que són els qui absorbeixen la majoria d’inversions en recerca. És a dir, que el premi el dona el premiat.
L’autor o universitat que aconsegueix publicar en aquestes editorials, després de ser aprovat el seu treball per aquestes, si decideix que el mateix es distribueixi en codi obert ha de pagar per això (en el cas de les universitats, qui acaba pagant és el contribuent, directament si són públiques o a través de subvencions si privades), per la qual cosa només poden accedir a aquesta modalitat els autors que tenen més recursos o les organitzacions de les quals depenen. En aquest cas el codi obert és parcial i perpetua l’hegemonia del coneixement d’una societat concreta i triada a propòsit.

És lògic que una editorial privada busqui benefici, que, com abans hem explicat, ho aconsegueix a través del cobrament per publicar i de la venda de les revistes. Ara bé, el problema esdevé quan les grans empreses, les grans farmacèutiques per exemple, mantenen vincles econòmics amb aquestes publicacions. És evident que les editorials, a més de cobrar per publicar, per interès geoestratègic tindran molt compte amb l’origen del que publiquen, si pot afectar els seus socis o als països dels qui depenen.

A nosaltres, que com a pirates advoquem per un món sense fronteres físiques ni polítiques, no ens entra al cap l’actual situació de la cultura en el planeta.
En un món global i en els inicis de la revolució digital, amb la interconnexió pràcticament immediata de totes les persones, on ja casi mai s’utilitza el paper i el que escrivim ara mateix, en unes dècimes de segon pot ser llegit en les antípodes, fins i tot per la marineria d’un mercant enmig de la mar, creiem que és absurd impedir la lliure circulació de les idees, la ciència i la cultura en general.

Bibliografía
https://creativecommons.org/choose/?lang=es
https://ojs.uv.es/index.php/diablotexto/article/view/10035
https://www.derechosdigitales.org/culturalibre/cultura_libre.pdf