El proteccionisme enfront els grans depredadors
L’ecologia, per no dir el planeta en el seu conjunt, ha de ser estudiada d’una manera global i sense prejudicis.
Tenim la tendència de creure en un món més producte de la fantasia dels dibuixos animats que de la realitat, i d’actuar obsessiva i gairebé infantilment respecte a la protecció d’algunes espècies concretes, obviant que són part d’un ecosistema en el qual nosaltres també pertanyem i interactuem.
Les campanyes basades en observacions realitzades per voluntaris carregats de bona voluntat i tenacitat, però sense l’ensinistrament i els mitjans adequats per a comptabilitzar el nombre real d’óssos i llops existents en la nostra geografia, impedeixen valorar l’impacte real sobre aquesta. Excepte en alguns llocs molt concrets, les diferències de dades obtingudes, tant en el nombre de ramats, el dels seus integrants i l’edat d’aquests, dificulta molt determinar l’actual situació del llop. No obstant això, l’albirament d’exemplars en zones en les quals havia desaparegut fa més d’un segle, dóna a entendre que s’està recuperant i que és possible que acabi colonitzant noves àrees.
No dubtem de la necessitat de protegir aquests dos animals, els únics grans depredadors, a part de l’ésser humà, que actualment freqüenten algunes de les nostres regions, sobretot quan veiem que en algunes províncies, en les quals tot just s’han vist un parell d’exemplars, els diferents governs aproven la seva caça. I encara més quan som conscients del benefici que representa la seva presència, en comparació als poc o gairebé inexistents danys que produeixen i, com molts ramaders reconeixen, amb l’ajuda de mastins dels Pirineus o dels Carpats i canviant el sistema de pasturatge, podrien solucionar aquest problema.
De fet, en canvi de pressionar a les administracions perquè aprovin la seva caça o la prohibeixin taxativament, el que hauríem de fer és intentar que aquests dos animals puguin colonitzar noves àrees de la nostra geografia, per a aconseguir el tan anhelat equilibri mediambiental, que tant l’ós com el llop són part. La seva caça, en cas de ser necessària, hauria d’estar regulada per a mantenir aquest equilibri, que només s’aconseguirà amb l’adaptació dels qui habiten les àrees rurals i viuen d’elles.
Circumscriure el problema de la biodiversitat en la protecció d’aquests dos animals, a part de córrer el risc de convertir-los en mascotes Disneylandia del típic conservacionista de ciutat i despatx, i de provocar un divorci entre aquests i els autèntics individus que poden mantenir la muntanya i els nostres boscos en equilibri, és a dir els petits ramaders capaços d’utilitzar el pasturatge tradicional, té el risc d’oblidar altres animals que realment estan en greu perill d’extinció, precisament per l’obsessió d’evitar la caça tradicional d’uns altres, l’equilibri de la qual anteriorment estava en mans de l’ésser humà. I és que l’ésser humà és una espècie més de l’ecosistema i ha interactuat amb ell des de fa centenars de milers d’anys, primer sent presa i caçador, i els últims cent mil anys sol això últim.
Si protegim l’ “ecosistema humà perquè sigui sa per a l’espècie humana”, acabarem protegint tot l’ecosistema d’una manera eficaç, tant per als humans com per a la resta de les espècies que habiten el planeta. Per la qual cosa no es tracta de protegir el llop i l’ós a nivells d’irracional obsessió sinó, cohabitar amb ells, i quan la convivència es faci impossible per a la supervivència de l’ésser humà, buscar la manera d’equilibrar el seu número, tal com segurament van fer els mateixos éssers humans del paleolític. És a dir, evitant una obsessió semblant a l’anterior, ja que no es tracta d’erradicar-ho amb una carnisseria, a la qual l’ésser humà és molt donat i que podem veure en les nostres mars amb la desaparició d’espècies senceres per la seva sobre-explotació, o en els continents i illes per la seva caça despietada.
Abans que la caça o la protecció obsessives d’aquests dos grans depredadors, ens hauria de preocupar la contaminació general dels ecosistemes amb plàstics i la mineria indiscriminada a cel obert, les basses de metalls pesants, l’enverinament del sòl amb pesticides, fitocides, abonaments inorgànics, i la desertització per ús de tècniques capitalistes i depredadores d’explotació, tant a nivell local com global.
Aconseguir l’equilibri dels ecosistemes és una tasca global, que no sols ocupa un territori sinó tot el planeta. És ridícul prohibir taxativament la caça d’aquests dos animals, per ser políticament incorrecte o afectar la nostra sensibilitat, sense tenir en compte l’abast real del seu número. I no obstant això, per raons econòmiques, l’abandonament del camp i la prohibició obsessiva per aquests proteccionistes de saló, hem oblidat caçar mosteles, fagines, genetes i gats muntesos, que superen en molt el número acceptable per al manteniment de l’ecosistema, per la qual cosa el gall salvatge gairebé ha desaparegut de les nostres muntanyes.
Aquests animals eren caçats no sols per la seva carn sinó per les seves pells, que eren treballades o comerciades pels mateixos petits ramaders, i que servien per a confeccionar articles de gran qualitat, necessaris per a la vida rural i que fins no fa gaire els visitants de les ciutats adquirien com a record; i que avui han estat canviats per articles molt semblants confeccionats, com no, per derivats del petroli, és a dir polièsters o acrílics.
Deixa un comentari