PERQUÈ RÚSSIA UTILITZA EL CODI MORSE

Alguns de nosaltres, no tan vells certament, que en la “mili” ens va tocar per una o altra raó estar en “transmissions”, és a dir servint de contacte entre les diferents companyies, regiments, batallons o el que fes falta, a través de pesats aparells farcits de vàlvules i bateries. Recordem el PRC-6 o el PRC-10, que passava 12 quilos, per no dir aquella baluerna que funcionava a manovella. Però no es tracta només d’aquells vells aparells sinó de com es xifraven els missatges, alguns portant un vell llibre com el Quixot, i altres, més imaginatius pel joves que érem, inventant estranyes claus entre els companys de maniobres, dobles i fins i tot triples, que avui recordem divertides, però que disgustaven a l’alt comandament perquè al no tenir-les en l’arxiu ni estar pactades, eren indesxifrables per a ell. I ja no diguem quan, en una parenceria de saber què, utilitzàvem Morse. Imaginin vostès una comunicació entre dos reclutes, que per divertir-se o fotre utilitzen una estranya clau de tres fases inventada per ells, però emesa en Morse. Parlem de principis dels setanta, és a dir fa cinquanta anys.
Avui tot això ha canviat, en l’era digital els aparells són lleugers i amb un elevat radi d’acció, mentre que el xifratge és quàntic; en una paraula, indesxifrable. O potser no!
Fins aquí tot bé, no obstant això, el que ningú va tenir en compte, o gairebé ningú com aviat veurem, és que poden interceptar-se, per la qual cosa trencar-se o desaparèixer. És a dir, el missatge potser continua sent indesxifrable, però igual mai arriba al receptor deixant-lo sord o, en el segment de drons de l’àmbit militar, a més cec.
Però anem al moll de la qüestió, que és com pot solucionar-se aquest problema, almenys en l’àmbit militar.
Una vegada llegit l’anterior, és fàcil d’endevinar.

El nostre company Josep Jover ens l’explica aquí, el perquè i el com:

Morse està guanyant la guerra d’Ucraïna

Per què en una guerra moderna, entre drons manejats per IA i míssils hipersònics, Rússia ha tornat a utilitzar el codi Morse que té gairebé 200 anys? I per què se’ns ha ocultat als ciutadans un fet tan singular pels mitjans de comunicació occidentals?

En el teatre de la guerra moderna, on els drons manejats per intel·ligència artificial i els míssils hipersònics són el que ens ofereixen per les pantalles, un esperaria que les telecomunicacions estiguessin a l’avantguarda de la tecnologia. No obstant això, aquí estem, presenciant com Rússia ha desempolsat, o millor dit, reactivat el vetust codi Morse, una relíquia nascuda en 1837, per a les seves comunicacions en la guerra d’Ucraïna. De cop, quedem sorpresos davant tan fascinant anacronisme, que ens ensenya fallades èpiques de les estacions de rastreig i els satèl·lits moderns. I també ens ensenya com es sablegen els nostres pressupostos.

La guerra moderna està repleta de tecnologia punta: drons autònoms, míssils que viatgen a velocitats increïbles i sistemes de defensa que semblen trets d’una pel·lícula de ciència-ficció. Però quan es tracta de comunicacions, d’enviar un missatge del punt “A” al punt “B”, sembla que els russos han decidit que la tecnologia del segle XIX és més fiable que la del XXI. Per què? Bé, perquè els satèl·lits i les connexions d’alta tecnologia són tan fàcils de “punxar” que fins a un hacker adolescent podria fer-ho des de la seva habitació. Així, els vells corrents de tons entretallats del codi Morse, que qualsevol mariner de fa dos segles reconeixeria a l’instant, han demostrat ser sorprenentment segures i resistents. Fins i tot avui dia, moltes persones podrien identificar el característic so del codi Morse, especialment el patró SOS (…- – -…), que es va fer famós durant l’enfonsament del Titanic, en usar-se per primera vegada. Mentre que les comunicacions satel·litàries estan constantment sota l’aguaito d’interferències tecnològiques, els bombarders russos i els vaixells de la Flota del Bàltic opten per enviar missatges en Morse als seus centres de control. No és que els russos siguin nostàlgics, és que els satèl·lits moderns i les torres de telecomunicacions són tan de confiança com un cotxe sense gasolina.

Samuel Morse no era ni enginyer ni un mag tecnològic; era un pràctic, un pintor de retrats en sèrie que, amb l’ajuda d’Alfred Vail, va crear un sistema de comunicació que resulta ser més robust que les connexions de fibra òptica modernes. Vail va ser el cervell darrere dels punts i ratlles i la idea d’usar sons per a transmetre informació. Irònicament, aquest invent tan simple continua sent més fiable que els sofisticats sistemes de comunicació actuals que, amb les seves múltiples vulnerabilitats, són pràcticament un acudit.

El codi Morse té la sorprenent capacitat de ser descodificat fins i tot si els missatges estan incomplets. Els operadors experts poden omplir els buits causats per interferències o mala recepció. Aquesta habilitat, profundament arrelada en el cervell humà, fa que Morse sigui increïblement eficaç en situacions on la tecnologia moderna és sospitosa o simplement falla. I parlant de simplicitat, qualsevol persona amb coneixements bàsics de tecnologia pot construir un transmissor Morse amb components que es poden adquirir en qualsevol ferreteria, alguna cosa que no es pot dir de les costoses i complexes estacions de telecomunicacions. A més, el senyal generat per un transmissor Morse utilitza una amplada de banda molt estreta, de només 100-150 hertzs, en comparació amb els 2500-3000 hertzs de les comunicacions de veu estàndard. Això significa que els receptors poden filtrar la major part del soroll ambiental, alguna cosa que les estacions de rastreig modernes encara lluiten per aconseguir. A més, l’energia necessària per a enviar aquests missatges és ínfima, molt menys que la que consumeix una sola bombeta LED. Per a posar-ho en perspectiva, totes les comunicacions russes fetes amb Morse, al dia, consumeixen menys energia que la que utilitza un patinet elèctric per a creuar Madrid.

Amb les comunicacions Morse, l’encriptació també ha tornat a la vella usança. Les llibretes d’un sol ús, que requereixen sol llapis i paper, són pràcticament irrompibles si s’utilitzen correctament. Una llibreta mai reutilitzada garanteix la seguretat dels missatges, cosa que les modernes tècniques de xifratge a vegades no poden assegurar a causa de les vulnerabilitats en les xarxes digitals.

El codi Morse no sols ha estat útil en la guerra d’Ucraïna. En 2020, quan les tensions entre l’Índia i la Xina es van intensificar a la regió de Ladakh, tots dos països van reportar l’ús del codi Morse per a mantenir comunicacions segures lluny de l’espionatge electrònic. De la mateixa manera, en 2018, durant els exercicis militars en la Mar de la Xina Meridional, l’armada de Taiwan va recórrer al codi Morse per a assegurar les seves comunicacions navals davant la constant amenaça d’interferència xinesa.

El codi Morse és absolutament econòmic, simple i durador. En comparació amb les costoses estacions de telecomunicacions i satèl·lits, un equip de transmissió de Morse pot construir-se amb una fracció del que costa una escopeta. No requereix manteniment complex i pot operar en les condicions més adverses. Aquesta economia de mitjans no sols és atractiva per a operacions militars sinó també per a situacions d’emergència i comunicacions en àrees remotes on la infraestructura moderna és inaccessible o inexistent. Però clar, això seria la ruïna de les empreses de logística armamentística.

La combinació de simplicitat i eficiència ha permès que el codi Morse sobrevisqui gairebé dos segles, demostrant ser més fiable que les complexes i crackejades telecomunicacions modernes. Així que, la pròxima vegada que escoltem aquests punts i ratlles, recordem que, en la guerra de les comunicacions, la simplicitat a vegades resulta ser el més efectiu. Amb la seva increïble eficiència energètica, capacitat d’operar en amplades de banda estretes i la seguretat gairebé impenetrable de les llibretes d’un sol ús, el codi Morse continua sent una eina vital en l’arsenal de les comunicacions. Però clar, això “no ven”.
(Publicat a Diario 16)

Josep Jover