Canvi de paradigma

En un futur molt pròxim, en el 2060 segons l’Institut de Mètriques i Avaluacions de Salut (IHME), de la Universitat de Washington, al voltant de 9.000 milions d’éssers humans habitaran el planeta, dels quals cada dia un percentatge més elevat disposa d’un nivell de vida semblant al nostre. És a dir, que no és tan important el nombre d’éssers humans que l’habiten, com el consum mitjà de cadascun d’ells. No consumeix el mateix un ésser humà, que amb els seus limitats recursos amb prou feines podrà moure’s fora d’un radi de cent quilòmetres durant tota la seva vida, que un que durant les seves vacances anuals es desplaça 6 o 7.000, i mensualment entre 300 i 1.000. Tampoc un que viu en una ciutat, que aparentment li garanteix energia il·limitada, amb productes arribats de tots els confins del món, que un que a l’hivern ha d’abrigar-se amb un jersei de llana a la seva casa, regal d’una ONG, i que només podrà consumir productes de proximitat.

Una petita part de la humanitat ha posat el futur de tota ella en escac, aquesta és la frase que millor pot definir l’actual situació. Ho ha fet conscient, encara que no deliberadament. Ha triat mantenir un sistema de consum i de benestar basat en la immediatesa i l’abundància, a costa del futur i del benestar de les següents generacions, amb l’esperança que la futura tecnologia podria remeiar i, per què no confessar-lo, apedaçar la trencadissa – això últim principalment respecte a l’energia atòmica i el CO₂ en l’espai dins del qual es desenvolupa la vida-. No obstant això, ha comès dos errors, el primer no fer cas als científics, que amb raons de pes alertaven, que si bé la progressió del canvi climàtic, en general seria aritmètica, en alguns sistemes seria geomètrica, i que a aquesta fórmula se li havien d’afegir altres factors, alguns coneguts i altres encara per conèixer.
El futur és incert, però dins d’aquesta incertesa una cosa tenim clara, el món que més consumeix ha de posar-se les piles, no per a dins d’un parell d’anys, això ja va passar, sinó per a demà o passat demà. I no per a evitar els efectes del canvi climàtic, perquè aquests ja són aquí i a més arriben a anys vista i multiplicats, sinó per a evitar el col·lapse total.

El futur no pinta bé per a aquests nou mil milions llargs d’éssers humans, principalment perquè, per molt que es digui, la naturalesa no pot suportar aquesta xifra amb el nivell de vida, o millor dir de consum, que pretén aquest privilegiat 10%, i encara menys l’1% que consumeix deu vegades més. Els recursos del planeta no tenen temps de regenerar-se, això sense comptar amb la destrucció de la biosfera, per a alimentar i donar recer a tants milions. El futur passa en primer terme, en cas de decidir continuar menjant sépia i/o vedella tantes vegades com es vulgui, i gaudir d’un mes de vacances a l’any per a visitar als nostres germans dels antípodes, per eliminar dràstica i de manera urgent el nombre d’éssers humans que pretenen o poden gaudir de tals prerrogatives.
El mateix estudi assegura que en el 2060 s’arribarà al pic de població en el planeta, i que a partir d’aquest moment la població mundial començarà a disminuir progressivament. Nosaltres intuïtivament creiem que el pic podria anticipar-se i no arribar a aquests 9.000 milions, encara que se li acostaria.
Les crisis que provocarà el canvi climàtic, sumades a una major educació i conscienciació global, o potser per creure que és impossible mantenir tanta població, podria portar a la humanitat a crear mecanismes de limitació, sigui amb lleis, regulacions o intuïtivament des de la mateixa població. No obstant això, la disminució del nombre d’éssers humans no és la solució. Actualment, el 10% de la població consumeix més de la meitat dels recursos del planeta. I si ens centrem en el consum d’energia, aquest 10% consumeix aproximadament 20 vegades més que el 10% més pobre. És a dir, que si dels actuals 7.700 milions, aquests 770 milions consumissin el mateix que els 6.300 restants, pocs parlarien avui del canvi climàtic. I només que el 20% de la població mundial arribi o s’acosti a un nivell de riquesa/consum similar al del 10% actual, el planeta entraria en un absolut col·lapse.

En un futur no tan llunyà com creem, la vida a les ciutats es farà difícil i cara, principalment tocant a l’energia i els aliments. Per a salvar el planeta la societat haurà d’abandonar part de l’explotació intensiva en agricultura, ramaderia i pesca, però també en mineria. El transport individual de persones es convertirà en un luxe i el de mercaderies s’encarirà, per la qual cosa el diferencial del preu de l’alimentació entre la ciutat i el món rural augmentarà. Els agricultors i els ramaders canviaran la quantitat per la qualitat, obligats a trobar fórmules que limitin l’ús de químics i de fertilitzants, i alhora els permeti obtenir suficients beneficis. La digitalització i la robotització de l’agricultura farà que disminueixin o desapareguin els excedents, i la venda directa o semidirecta facilitarà que els preus es mantinguin, però òbviament molt més en ciutats de població reduïda, pròximes als centres de producció. Les macrociutats no seran rendibles i podrien convertir-se en embornals de pobresa.

Ja no sols es tracta de reduir el consum de carn sinó que els grans cultius intensius hauran de disposar passadissos de vegetació natural, perquè tant ocells, com a rèptils, petits mamífers i insectes puguin desenvolupar-se. Aquests grans camps de cultiu hauran d’estar esquitxats per zones boscoses i de matoll, depenent la seva grandària, les circumstàncies orogràfiques, tipus de vegetació i les espècies de la zona i el seu clima. I atès que els remugants són de vital importància per al manteniment del bosc, l’administració haurà de garantir el seu pas a través de senderes, i proveir la imprescindible logística d’aigua per als animals i el resguard per als pastors.

Els edificis amb molts habitatges, malgrat ser més eficients energèticament, no poden competir amb els habitatges unifamiliars. Les teulades d’aquests últims, gràcies a les pantalles solars, podran convertir-se en una font d’energia ecològica molt barata, que farà als seus ocupants autosuficients o gairebé. El terreny circumdant, en cas d’haver-lo, haurà de ser conreat i també servirà per a emmagatzemar l’aigua pluvial. La proximitat del bosc i l’intercanvi amb els veïns facilitaran l’economia de supervivència.

En les grans ciutats el consum d’energia per habitant és sensiblement inferior que en les petites o mitjanes ciutats, i molt més que en les poblacions o petites ciutats rurals. No obstant això, si ho analitzem amb la generació potencial d’energia per a l’autoconsum, descobrirem que les ciutats de 100.000 a 250.000 habitants tenen més possibilitat de generar-la; mentre que en les petites ciutats rurals, la producció pot autoproveir completament als seus habitants i fins i tot exportar el sobrant. Per a contrarrestrar aquesta diferència les autopistes i les autovies hauran de cobrir-se amb panells solars, per a així generar electricitat per a les ciutats i, de pas, protegir l’asfalt del sol i de les inclemències.
Respecte a les escombraries, el seu tractament, en cas de fer-se correctament, és més eficient en les grans ciutats. De fet, l’eficiència en la seva recollida i tractament va amb relació al nombre d’habitants, i atès que és un dels factors que més afecten el medi ambient, també ha de ser el que més estudi ha de necessitar per a aconseguir, d’una banda, el màxim reciclatge i per un altre la disminució dels residus.
El concepte de gran ciutat densament poblada, econòmicament és més sostenible, produeix menys desaprofitaments per habitant, el consum energètic per habitatge és molt menor i el de transport és incomparablement més reduït; a més permet que existeixi un món rural i boscós, amb grans àrees salvatges. Per contra, la urbanització amb edificacions de baixa altura, jardins o petits horts urbans, és més sana i lògica, provoca menys estrès, més oxigenació de la sang i el jovent que viu en el seu entorn gaudeixen de major nivell intel·lectual; no obstant això, ocupen vastos territoris i fan molt difícil disposar, a una distància relativament curta, grans zones boscoses i salvatges, necessàries per a no només el gaudi de l’ésser humà sinó també per a la conservació i riquesa del medi natural.