El Llop en el seu Hàbitat

Article publicat en Pirates Verds, el 20 d’abril del 2018
En tres anys la situació ha canviat, habitants de la Serralada Cantàbrica ens asseguren que el nombre de llops ha augmentat i aquest 4 de febrer de 2021 el Ministeri de Transició Ecològica ha inclòs al llop ibèric en el Llistat d’Espècies en Règim de Protecció Especial, la qual cosa suposa la prohibició de la seva caça en tota Espanya

Fa temps vam publicar l’ara ja molt conegut vídeo de Sustainable Human sobre la recuperació del llop al parc nacional de Yellowstone, que explicava fins a quin punt la tornada d’aquest animal, que en principi passa desapercebut i sense arribar a sobrepassar un cert nombre d’exemplars, reduït en relació a la resta d’espècies del parc, pot canviar el paisatge o, millor, recuperar l’original.
És indubtable que no és el mateix Yellowstone, on l’afectació de l’ésser humà és pràcticament inexistent, que uns espais explotats pel mateix, encara que salvaguardant el medi ambient com és el cas d’Astúries, amb sis espais naturals declarats per la Unesco com a Reserves de la Biosfera, i la Reserva Integral de Muniellos a l’interior d’un d’ells.
El llop i l’ésser humà són part del sistema que regula la natura perquè són part d’ella. Tot el que la integra és necessari per a la seva supervivència, sigui animal, vegetal o mineral; no obstant això, en certs sistemes uns animals i vegetals poden considerar-se més necessaris que uns altres. En aquest cas parlarem del llop, per ser un dels principals depredadors per mantenir l’equilibri; però sense oblidar el que per a nosaltres és el més important, l’ésser humà i també la seva correlació amb l’anterior.

Astúries és una de les regions espanyoles amb més llops d’Espanya pels quilòmetres quadrats que té, per la qual cosa, també una de les que més discutits són. Per entendre la situació hem d’introduir-nos en la geografia asturiana, molt semblant a la Càntabra, però amb menys habitants per quilòmetre quadrat.
Astúries té prop d’1.034.000 habitants, 97,14 per Km2, molts menys si calculem l’abrupte del territori, dels quals més de 700.000 viuen en el triangle format pels vèrtexs de Mieres, Gijón i Avilés. La resta de la població, unes 300.000 persones, viu molt dispersa en una regió abrupta i de grans proporcions, concentrada a més en petites poblacions envoltades de grans extensions de bosc i de matoll, moltes vegades inaccessible per a l’ésser humà. Aquestes grans zones abruptes i inaccessibles són, sens dubte, el territori per on campa tant el llop com l’ós, els grans depredadors finalistes, indispensables per a la conservació d’aquest meravellós ecosistema.
Al voltant de les poblacions i en zones molt més obertes, en prats i en les riberes dels rius, el rei i gran depredador és l’ésser humà. En aquestes zones viu, conrea i pastura el seu bestiar. Per arribar a elles necessita senders i pistes que travessen i trossegen la terra del llop i de l’ós.
L’ésser humà ha poblat el nord d’Espanya des d’almenys fa 100.000 anys. I encara que les seves restes es trobin disseminades per infinitat de coves, el més probable és que també habités en els cims i les valls, en les riberes dels rius, i en colònies properes a la costa, prop de la desembocadura d’aquests. Fora de les coves és molt difícil sinó impossible que es conservin restes dels seus assentaments, per la constant i ràpida erosió del terreny.

Molts moviments ecologistes tracten a l’ésser humà com un intrús de l’ecosistema, i per descomptat ho és quan no sap interaccionar-se amb ell, però en qualsevol cas és part i ho ha estat sempre. L’ésser humà ha conreat, caçat, pescat i pasturat des de fa molts milers d’anys. Per arribar als seus poblats necessitava construir camins i travessar rius, aprofitant segurament els passos dels centenars d’animals salvatges, que amb la seva intuïció i multitud de trepitjades, els construïen en els millors llocs. L’ésser humà va haver de crear grans clars en el bosc per guardar i alimentar el seu bestiar, va haver d’esbrossar el bosc de ribera per arribar als rius i amb la poda aconseguir combustible de ràpid ús i aliment per al seu bestiar. Per a això l’ésser humà va haver de desplaçar a altres espècies que indubtablement competien amb ell els mateixos espais i béns de consum. I, no ens enganyem, actualment encara seguim formant part d’ell, en condicionar-ho, sofrir-ho i gaudir-ho.
En tota la serralada càntabra i àstur podem trobar fòssils de restes de mamuts i de grans remugants. La girafa i els seus ancestres havien proliferat en tota la península, també elefants i molts altres animals que en els seus ecosistemes poden els arbres i esbrossen el sotabosc, principalment en la ribera dels rius i llacs. I tal com ara està passant a l’Àfrica, la irrupció de l’ésser humà va forçar l’extinció d’aquests animals desplaçant-los a zones on a poc a poc es van extingint.

Al contrari del que molts grups ecologistes pensen, la desaparició de l’ésser humà d’algunes zones no facilitarà un augment de la riquesa de l’ecosistema, potser si al principi i molt visualment, en desaparèixer pistes i augmentar considerablement la vegetació, en el punt de cobrir els rius i rierols fins a fer-los desaparèixer de la vista.
Què podem aconseguir amb això?
La desaparició de l’ésser humà en l’ecosistema de la serralada, al costat de l’abandó de les petites explotacions de cultiu i de pasturatge, ja està canviant la relació entre les poblacions animals i vegetals; així per exemple l’abandó del cultiu de cereals ha suposat la gairebé total desaparició de les perdius o de les llebres. La desaparició de la ramaderia caprina està provocant l’augment de les zones boscoses, amb una disminució importantíssima de les àrees mixtes de pastures i de matoll; la falta d’intervenció en els rius, pèrdues d’estacada de reg i l’abandó de la poda del bosc de ribera, ha fet al riu molt més ombrívol i amb menys matèria orgànica, per la qual cosa la població truitera i la Rata d’aigua ibèrica han disminuït substancialment. A més els seus depredadors naturals també han augmentat, com la garsa, la llúdria i el cormorà. L’abandó de la caça dels mustèlids, com la mostela o el teixó, que fins fa poc eren molt benvolguts per la seva pell, ha provocat una important disminució de galls fer, antigament tan fàcils de veure per als excursionistes.
Al moment que eliminem un animal, vegetal o mineral, l’equilibri de l’ecosistema es trenca i trontolla. I si aquest animal és el que més incidia sobre ell, en aquest cas l’ésser humà, que amb la seva invasió havia desplaçat les espècies que feien la seva mateixa funció, l’ecosistema pot entrar en fallida.

Aquest article estava destinat al llop asturià, i l’important de la seva defensa; no obstant això, a mesura que avançàvem en el seu estudi, hem descobert que no solament té molt a veure la seva interacció amb l’ésser humà, amb les seves pastures, el turisme i la cinegètica, sinó que tampoc podem centrar-nos en una sola regió, La situació i supervivència del llop a Astúries té molt a veure amb la de Zamora, de Galícia o de Cantàbria.

D’un temps a aquesta part hem estat vivint una brutal ofensiva contra el llop, que curiosament se centra en els llocs on menys afectació té. Si ens centrem a Astúries i estudiem el mapa del llop en aquesta regió, descobrim que, excepte en alguns llocs molt concrets i especialment abruptes, el nombre de llops per zones és molt reduït; no obstant això, la seva afectació és severa o sembla ser-ho, potser per la falta d’ajudes o l’excessiu zel de l’administració, que amb prou feines cobreix les possibles destrosses que causa, i quan ho fa és tard i malament.
El llop és com qualsevol altre animal, per al seu desenvolupament i la seva salut necessita viatjar i creuar-se genèticament amb altres famílies, és a dir evitar la consanguinitat. Per això quan en tota una comarca comptabilitzem dos o tres llops no és cap bona notícia, aquests llops no tenen cap al·licient per abandonar-la i, per tant, de creuar-se amb uns altres de la seva espècie.
El llop pot arribar a viure quinze anys amb certa comoditat, no obstant això, actualment és difícil trobar animals adults de més de cinc anys, sent els més comuns de tres anys. És evident que amb aquesta curta edat és molt difícil que un llop es desplaci més enllà del seu territori de naixement. Mantenir els seus hàbits de caça també és molt important. El llop, com tot animal, tendeix a buscar el seu aliment amb el menor risc possible, i, per descomptat, caçar una ovella en un tancat ple d’elles és molt menys arriscat que enfrontar-se a una família de senglars o córrer darrere d’una cabra salvatge. El llop necessita caçar, no collir, que és el que fa en els tancats, per la qual cosa el ramader ha de guardar els seus animals en tancats molt ben construïts i defensats. Un llop preferirà arriscar-se a la muntanya abans d’enfrontar-se a una sòlida i electrificada tanca, i a un parell de mastins. I és evident que el ramader, principal beneficiari de la presència del llop encara que no ho percebi, no té per què assumir el cost.

Els atacs del llop afecten greument a l’economia dels ramaders, no obstant això, si expliquem el nombre d’aquests atacs en relació a la quantitat de bestiar, no podem tractar-ho com un greu problema. La solució no passa per eliminar un animal tan necessari sinó gestionar el problema amb diligència i bona col·laboració.
Ningú coneix el nombre de llops que hi ha a Espanya, algunes estimacions oficials parlen d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. La realitat és ben diferent si calculem els llops que anualment són caçats pel que fa a la seva capacitat reproductiva. Segons les estimacions d’alguns professionals independents, com Carlos Soria i Marta Cruz Flores, que no compten dues o tres vegades la mateixa ventrada i no les multipliquen per set exemplars sinó per cinc, que és la xifra més comuna, el seu nombre no passaria dels 1.200 animals, això sent molt generosos. Perquè ens fem una idea de la situació del llop, l’any passat, es a dir el 2017, va ser exterminada l’última rajada que quedava a Euskadi, mentre que en algunes comarques de Castella, l’administració, juntament amb els ramaders, es vanen d’haver aconseguit “zones lliures de llop”, com per exemple Vitigudino. En unes altres els naturalistes que intenten censar de manera independent el nombre de llops, com fa poc va succeir en la serra de Colobra, són amenaçats pels guardes amb sancions. El mateix any es va comptabilitzar la mort per cacera o atropellament la sorprenent quantitat de 618 llops, als quals cal sumar els que moren per malaltia o accident natural. Per contra, a Itàlia, on es comença a discutir el problema, es calcula que hi ha entre 1.500 i 2.000 cànids. Itàlia és molt més petita que Espanya i està més poblada. La densitat poblacional espanyola és de 92,11 habitants per Km2, mentre que a Itàlia és de 201,3. Els llops pràcticament es troben als Apenins (entre 1.400 i 1.700), la superfície total dels quals és semblant a la de Cantàbria i Astúries. Sens dubte els italians han sabut gestionar molt millor el tema del llop, des de la seva administració fins als seus propis ramaders.

En 1969 el famós inventor i naturalista James Lovelok, juntament amb la biòloga Lynn Margulis, explicaven en la Hipòtesi de Gaia, que a l’ésser humà només li quedaven dos camins si volia sobreviure, respectar la naturalesa i adaptar-se a ella o convertir-se en el seu jardiner; i és evident que l’últim és el més car i difícil, tant que per la seva enorme complexitat potser sigui impossible.

No podem obviar que l’ésser humà és el gran deconstructor de la realitat de la natura. L’ésser humà pretén, després de la transformació patida pel seu interès, recuperar-la en gran manera o preservar el que encara no ha estat alterat, sense acabar d’acceptar que és impossible. Un paratge sense alterar, pràcticament deshabitat, amb reixats i guardes que ho vigilen, no deixa de ser un territori aïllat artificialment. Al seu voltant, en paratges necessaris per mantenir l’equilibri i la renovació genètica de les espècies que habiten al parc natural, l’ésser humà ha creat el seu propi ecosistema, potser satisfactori per tranquil·litzar la seva inquietud, però que afecta decisivament al que tracta com a natural i salvatge.