Principis bàsics de Democràcia Participativa

Abans de res voldríem explicar el que per nosaltres és la Democràcia Participativa i les diferents facetes que pot tenir, i fins a quin punt pot ser útil per a l’administració del barri, la ciutat o fins i tot el mateix Estat.

Fins a la segona meitat del passat segle les revolucions socials eren violentes i moltes vegades es dirimien amb guerres civils, en les quals participaven països o societats colonials que lluitaven contra els canvis socials. Cuba, Vietnam, el Rif, Xina, Nicaragua i molts altres, desconeguts per a la majoria, que es remunten des del principi de la història escrita. A algunes, molt poques, va triomfar la revolució, omplint de goig i d’esperança a tots els que somiaven en un món més democràtic o igualitari; no obstant això, totes elles han anat desapareixent reabsorbides pel sistema econòmic o s’han convertit en dictadures. Totes van acabar de la mateixa manera com van començar, amb un canvi d’oligarquia i un nou sistema tan poc democràtic com l’anterior, potser amb un millor repartiment de la riquesa, que a poc a poc s’ha anat diluint.
Per costum, la lluita social i democràtica tendeix a facilitar el liberalisme, és a dir, que en tant s’entén que l’oligarquia enquistada o la sorgida de qualsevol revolució, està en el seu dret de defensar el seu espai i les seves prebendes hereditàries, la revolució liberal busca una certa igualtat d’oportunitats perquè els ciutadans puguin aconseguir superar-se. No obstant això, la mateixa casta política i econòmica sorgida de la lluita per la superació i el benestar, tendeix a crear nous mecanismes per corrompre aquest liberalisme, i així poder mantenir la seva preeminència àdhuc sense merèixer-la.

Al Mediterrani, cent anys abans havia proliferat, entre la classe treballadora més pobra, un moviment autogestionari que promovia un repartiment de la riquesa no ja més equitatiu sinó pràcticament igualitari, dins el qual prevalia l’educació per sobre del consum o del benestar tal com avui ho entenem. L’autogestió a les empreses (cooperativisme), als centres culturals, les escoles, etc., és, potser, un pas decisiu cap a la participació ciutadana en l’administració dels seus centres de treball, de la seva educació i, fins i tot, del seu oci.
Aquest moviment, l’anarquisme, va ser ràpidament sufocat, gairebé sempre amb ferotgia. El darwinisme social, incrustat en la intel·lectualitat europea, fins i tot en la més humil, no podia permetre que un sistema d’autogestió proliferés, perquè indubtablement no podia competir contra ell.
Després del desxifrat del genoma humà el determinisme genètic ha quedat descartat, encara que no entre els que s’aferren a ell. Però no un sistema de lliure competència despietat, molt discutible per a qualsevol economista amb una mica de sentit, sense explicar els desequilibris psíquics i sociològics que comporta, àmpliament demostrats.
La Democràcia Participativa ve a ser una tornada d’aquell moviment autogestionari, però circumscrita a la gestió dels recursos públics i promoguda al principi per un nou concepte del comunisme, que pretén recuperar part de la seva arrel democràtica i participativa. No ens ha d’estranyar que aquest ressorgiment, a través principalment dels pressupostos participatius, a Europa hagi arribat de la mà de l’esquerra per anar-se estenent entre la resta d’espais polítics, des del centreesquerra fins a la dreta més reaccionària del continent, l’espanyola, que potser ho ha vist com una manera de canalitzar el descontentament social cap a una nova forma de liberalisme, per evitar les grans i costoses revolucions que tanta decepció han causat.

No parlarem aquí d’estadístiques ni de xifres, tampoc analitzarem cada cas perquè no és el que pretenem amb aquest treball. Tampoc existeix experiència suficient per fer-ho, i gran part de la que hi ha no se la pot considerar com a tal, almenys per a nosaltres, ja que a la majoria de llocs el que es defineix com a participació ciutadana obeeix en gran part a interessos partidistes, que res tenen a veure amb la voluntat de la ciutadania, a crear o utilitzar un clientelisme polític o simplement es tracta de vulgars consultes mediatitzades pel poder i sense cap caràcter vinculant.
Malgrat disposar de l’experiència de Porto Alegri i d’altres ciutats sud-americanes, aquest treball incidirà principalment a Europa, molt diferent per les seves característiques. Això no significa que oblidem la seva experiència, però intentant ajustar-la a les nostres necessitats.

A ningú li ha d’estranyar que el discurs a favor de la Democràcia Participativa hagi sorgit amb força, sobretot a Europa, en un moment de desafecció de la ciutadania cap a l’associacionisme i els partits polítics, que en alguns casos són poc inclinats a obrir-se a aquest no tan nou model de fer política, principalment si no estan segurs de controlar el procés. Aquesta desafecció ha provocat que les associacions, que haurien de liderar el procés, solament representin una minoria de la societat que hauria de participar. La falta d’espais capaços de cridar als veïns, fa pensar en la necessitat de fer petites propostes a escala de carrer o de barri per involucrar a poc a poc tot el veïnat, facilitant la participació de tots els ciutadans, estiguin o no associats. El boca a boca és important en aquest cas. Publicitar amb intel·ligència que un sol veí d’un edifici hagi pogut decidir la millora del seu carrer per la falta d’implicació de la resta, inevitablement farà que per a una propera vegada la participació augmenti.
Encara que les circumstàncies polítiques i els actuals sistemes associatius hagin circumscrit la Democràcia Participativa a la gestió de la funció pública, seria un error oblidar els seus orígens, ja que és a través d’ells com podem generar el corrent necessari per dur-la a terme per la ciutadania. Un bon sistema és promovent la participació dels treballadors en la gestió de les empreses proveïdores del municipi, i la del mateix ajuntament a través dels seus funcionaris. Buscar les cooperatives de la ciutat i assessorar-les perquè puguin participar en les adjudicacions de contractes.

De vegades és complicat diferenciar la Participació Ciutadana del Pressupost Participatiu. Si bé el segon és producte de la primera, a aquesta no la podríem entendre sense que la ciutadania pugui decidir com ha d’administrar el pressupost. Potser fos millor rebatejar tot el procés i parlar directament de Democràcia Participativa.
La Participació Ciutadana ha de servir per controlar el govern i decidir les prioritats. A través d’ella el ciutadà no solament controla als seus representants sinó que també incideix sobre les seves actuacions. La base de la Participació Ciutadana és l’absoluta Transparència de l’Administració. Sense ella mai podria existir.
El Pressupost Participatiu és el segon pas de la Democràcia Participativa, decidir quant diner i en quins terminis ha de gastar-se per a cada cosa.
L’últim pas i el més complicat, i del que pocs parlen, és decidir el sistema per recaptar-ho. A aquest procés podríem batejar-ho com a Administració Participativa, i amb ell podríem tancar el cercle de la Democràcia Participativa pel que fa al municipalisme.
En aquest estudi ens cenyirem en els dos primers punts, però sense obviar la nomenclatura ni la definició Democràcia Ciutadana.

Durant els setanta la complicitat ciutadana amb la revolta social no passava del 30%, una tercera part de la qual participava a les mobilitzacions. Es considera que entre el 10 i el 12% de la població participava en les manifestacions i les vagues. Durant el 15M solament el 10% de la població va participar de manera més o menys activa en les mobilitzacions. Aquestes xifres es reflecteixen clarament en els resultats electorals dels partits que s’autodenominen hereus del moviment. Dit això, hem de ser conscients que amb la Participació Ciutadana no podem esperar més d’aquest 10%, que es reduiria a entre un 5 i un 7% pel que fa als Pressupostos Participatius, tret que trobem la manera d’involucrar a molts més ciutadans. I no ens enganyem, aquest minso percentatge es limita als que anteriorment ja participaven en assemblees o fòrums de debat. Millora, això si, la seva coordinació i augmenta el seu activisme.

L’experiència en tots els processos que hem investigat demostra que solament la crida a la participació, per important que sigui l’actuació, no és suficient. Per desgràcia trobarem més membres en una agrupació veïnal de caràcter lúdic, que veïns en un procés per decidir la construcció d’una biblioteca municipal. Per la qual cosa, una de les solucions podria passar per organitzar festes o trobades esportives, per realitzar consultes o debats, sense oblidar la creació de nous sistemes associatius molt més horitzontals, que si bé al principi hauran estat encoratjats pel govern local, a curt termini hauran de ser abandonats per aquest, deixant que sigui la mateixa societat qui els gestioni.

La Democràcia Participativa representa per a alguns la gran revolució democràtica pendent, per a nosaltres, en canvi, l’obligat pas per arribar a la Democràcia Directa, que seria la definitiva o la real per a una societat col·lectivitzada tan econòmicament com socialment. No obstant això, no podem obviar que la Democràcia real, sigui la representativa o la participativa, és el gran enemic del Sistema, ja que no pot acceptar el bé comú tal com una societat justa ho entén i pretén. El Sistema pot, amb prou feines i amb engany, manipular la Democràcia Representativa, però no la Participativa; i al ser conscient fa el possible per evitar-la, i si no ho aconsegueix la fa seva per corrompre-la a la seva mesura. Per subsistir, el Sistema necessita moviments especulatius o crear sense parar piràmides o bombolles econòmiques, que acaben beneficiant principalment a un petit grup, els seus promotors, la qual cosa vulgarment podem anomenar “Pelotazos”, una definició en la qual podem englobar tots els miratges econòmics. Per mantenir el seu impuls aquest model econòmic necessita grans operacions privatitzadores, i això està renyit amb la Participació Ciutadana i, sobretot, amb el Pressupost Participatiu, perquè aquest model no concep, ja de per si, el benefici d’uns pocs o de grans corporacions alienes al benefici comú.

La Democràcia Directa és la que millor defensa la llibertat individual per sobre de qualsevol vel·leïtat grupal, sense oblidar el benefici global, evitant, gràcies a unes normes establertes i pactades per endavant, el perjudici que podria ocasionar a la societat com a grup.
Els avantatges de la Democràcia Directa sobre una Democràcia Representativa basada en programes molt desenvolupats es poden explicar amb facilitat. La base de l’actual sistema de partits polítics es fonamenta en la confecció, més o menys democràtica, d’uns programes electorals que sovint no es compleixen, en la forma de blocs que difícilment poden acontentar a la majoria. Aquest model de Democràcia queda llastrada per la dificultat de traslladar amb eficiència la voluntat política de cada individu, sobre cadascuna de les qüestions que l’afecten.
Si preguntéssim a l’electorat del PP o del PSOE, per posar els dos exemples més clàssics del nostre país, descobriríem que la majoria està a favor de l’escola i de la sanitat públiques, i per descomptat contra la corrupció dels seus representants. Però no íntegrament ni cadascuna d’elles completament, és a dir, que una part del seu electorat estarà a favor d’una o d’una altra, encara que no enterament.
Per què els segueixen votant llavors, quan és evident que els seus programes o les polítiques que realitzen, són contràries a la majoria d’aquestes premisses o solament donen satisfacció en una petita proporció?
Perquè amb aquest poc, al costat d’altres promeses que de vegades no cal que estiguin en el redactat del programa, hem de sumar-hi la base mateixa de les veritats socials que defensen, que gairebé mai coincideixen amb les naturals però si a l’imaginari social dels seus votants. La sensació de pertinença a un col·lectiu, a una determinada cultura o la defensa d’un sistema de castes, podrien ser bons exemples. Es tracta doncs d’acceptar el sacrifici que representa gran part del programa, fins al punt d’aprovar lleis o actuacions que perjudiquen a una gran majoria, per gaudir de l’hipotètic benefici de la resta i d’aquelles veritats socials incrustades en l’imaginari social.
Amb la Democràcia Directa, no obstant això, es podria escollir fil per randa, debatent-los amb el temps suficient per evitar errors i enfrontaments, tant entre les diferents identitats com les sensibilitats ideològiques. No ens ha d’estranyar llavors que en un sistema de Democràcia Representativa, una majoria segueixi votant a partits que defensen premisses o actuen contra gran part de la seva pròpia sensibilitat.

Pel que fa a l’estalvi o la modernització de l’administració pública, i principalment de la Democràcia, hem de tenir en compte que la societat, com a grup d’individus lliures d’influència, intuïtivament busca el més rendible sempre amb la comparativa qualitat/preu, mentre que el Sistema fa el contrari, ja que viu d’una plusvàlua sobrevinguda a costa de l’usuari, sigui pel preu o per la qualitat. Els serveis públics són un bon exemple, el Sistema és terriblement onerós i necessita marges que solament pot aconseguir especulant o, de no ser possible, tractant miserablement a un treballador que ja no sent empatia cap al treball que realitza, oferint un servei de baixa qualitat a un preu abusiu i sense assumir cap risc; per la qual cosa la ciutadania preferirà que sigui el mateix municipi o una cooperativa propera qui s’encarregui, ja que el contacte amb el treballador és més intens i comporta més eficiència.
Però el Sistema necessita vendre el servei per sobreviure. Sense ell moriria o hauria de transformar-se fins a un punt que li és impossible per la pèrdua de plusvàlua. El Sistema, per tant, intentarà defensar-se, primer desprestigiant el servei públic a favor del privat, després a través d’una legislació que li doni avantatge. Si per aquest procediment no ho aconsegueix, intentarà que es redactin lleis prohibint directament la municipalització dels serveis públics, com ja s’està intentant ara mateix. I si ni així, el sistema tornarà a defensar-se amb violència.

Nosaltres creiem que la Democràcia Participativa ha de ser el màxim d’àmplia possible, com a pas previ a la Directa, en què la ciutadania s’organitza per governar-se lliurement i col·lectivament. No es tracta de consultar a la ciutadania sobre el que cal fer, deixant un ampli marge de decisió a l’administració, sinó que sigui ella la que, després d’organitzar-se lliurement, administri els seus recursos. No són els polítics els qui han de decidir el millor després de consultar a la ciutadania, sinó que és ella la que ha de prendre una decisió, després d’haver estat assessorada per un consell de tècnics i/o de polítics.
La Democràcia Participativa no solament és una eina per democratitzar la funció pública sinó que també facilita la relació entre el representant triat, l’electorat i els tècnics. El representant polític pot, d’aquesta manera, esquivar la pressió d’alguns col·lectius que li exigeixen actuacions que els tècnics no poden oferir o que la ciutadania no va votar en el seu moment. Els tècnics també surten beneficiats, ja que els seus consells seran escoltats directament pel ciutadà, sense passar per la tensió del representant, que algunes vegades decideix en contra del seu dictamen, per motius ideològics o electorals.
Hem d’entendre, sobretot els partits polítics o l’associacionisme, que la Democràcia Participativa no pot utilitzar-se per augmentar l’expectativa de vot d’un partit determinat, en tot cas podria servir perquè disminueixi l’abstencionisme, però no com a intenció primigènia sinó com el resultat d’una major implicació de la ciutadania. De fet i paradoxalment en gairebé totes les experiències europees estudiades ha pujat l’abstenció. Per això és important que el sistema sigui escollit amb el màxim consens, obrint-lo a totes les forces polítiques que desitgin participar. No es tracta d’eliminar el sistema de partits polítics, almenys en les primeres fases de democràcia Participativa, ja que sense ells no podria existir un debat prou desenvolupat, ni el primer fòrum de discussió: els fullets que han de servir per donar a conèixer la seva opinió sobre els processos en marxa.

Experiència
Excepte a Porto Alegre, en l’estat de Rio Grande do Sul, a Brasil, que és d’on va sortir la resta d’experiències, amb prou feines disposem experiència en Participació Ciutadana, i molt menys que excedeixi l’àmbit municipal. El sistema de Porto Alegre s’ha exportat, això sí, a altres ciutats de Sud-amèrica, però molt menys a Europa. Per entendre la seva propagació ens hem de traslladar a la ciutat, el seu entramat social i cultural, de característiques gairebé úniques al món, que ha facilitat la connectivitat ciutadana. Porto Alegre és la ciutat amb més desenvolupament humà de Brasil, amb un elevat grau d’associacionisme ciutadà, la maduresa del qual i independència excedeix en molt a qualsevol altre cas que hàgim estudiat.
Podem extrapolar l’experiència de Porto Alegre a Europa?
Per descomptat, però adaptant el sistema a les diferents realitats.
La Democràcia Representativa europea està tan afermada i incrustada en la ment del ciutadà, que es fa difícil imaginar el sorgiment d’un associacionisme independent. És difícil trobar un activisme extern als partits polítics. Fins i tot l’associacionisme més independent sol ser gestionat per activistes d’aquests partits, no per voluntat fagocitadora sinó perquè el poc activisme ciutadà que podem trobar sorgeix dels seus afiliats.
Volem aclarir que amb la Democràcia Participativa no tractem de suplir la Democràcia Representativa, sinó que es complementin, sempre en la consciència que són molt diferents i fins i tot antagòniques. No es tracta doncs de buscar un híbrid entre les dues, per molt que ho sembli, quan utilitzem unes normatives molt exigents per gestionar els processos participatius. Hem de tenir en compte que un executiu amb poc suport representatiu o sense la suficient capacitat gestora, pot caure fàcilment en el populisme de les consultes, un cop mediatitzada al seu gust la ciutadania.

La introducció a Europa no ha estat fàcil i s’ha anat implementant amb diferent fortuna, depenent molt de la projecció ciutadana, és a dir si el sistema ha sorgit més de la base, amb ajuda d’associacions veïnals o assemblees de barri, o si ha estat promogut i organitzat directament des de l’executiu. La poca experiència demostra que en el primer cas és molt més eficaç, tant per l’èxit de les decisions, com per la quantitat de ciutadans que participen i la durabilitat del procés. En el segon, el sistema sol caure en el parany del clientelisme o el de mediatitzar les consultes per a benefici del govern, que les utilitza per aconseguir l’aprovació d’inversions o polítiques urbanístiques de dubtós benefici, o simplement per esquivar l’oposició o als mateixos tècnics. A les tres ciutats europees que s’ha aconseguit que les decisions es prenguin des de les bases ciutadanes, o amb la mínima ingerència del govern local, els processos han promogut principalment el treball i la defensa del medi ambient.
Com hem explicat anteriorment, en la seva majoria la decisió presa per la ciutadania solament és consultiva, és a dir no vinculant, i la decisió de posar-la en pràctica és de l’executiu. Aquest tipus de consultes provoca decepció entre la ciutadania i està condemnada al fracàs, generalment a curt termini.
Constatem coincidències, a vegades importants, entre les diferents experiències, atribuïble a la gran connectivitat entre els ciutadans, principalment entre els funcionaris de les diferents ciutats, que fa que totes les experiències, per llunyanes que siguin, comparteixin algunes característiques, és a dir que alguns punts són idèntics, sense menyscapte que després el seu sistema i l’administració del procés no se semblin en res. Les conferències, viatges i intercanvis d’experiències, a més de la necessitat de canvis o modernització de l’administració en un moment determinat, fan que ciutats molt allunyades entre si comparteixin part d’un sistema participatiu, fins i tot en el format de fullets o una política concreta, que va més enllà de la possible coincidència.

Anteriorment hem explicat que en aquest estudi no entraríem a valorar tots els casos d’un a un, perquè qualsevol d’ells mereixeria un treball molt extens. No obstant això, per explicar el que pretenem, que no solament és el que entenem per Democràcia Participativa sinó mostrar el camí per fer-la possible amb plenes garanties, haurem d’estudiar, encara que succintament, els diferents escenaris que han portat a reculades o fracassos als que podrien haver estat grans exemples a seguir.
Per descomptat, no podem detallar per què a llocs com a Santa Cristina d’Aro, on el sistema participatiu estava donant bons fruits, el grup que ho va promoure va caure a les següents eleccions, passant el poder a la dreta catalana, que pràcticament va desmuntar el procés.
A Puente Genil, el govern municipal d’IU va fer un esforç per portar els pressupostos participatius a un límit difícil d’igualar, no obstant això, a la següent legislatura va perdre la majoria absoluta i va haver de reduir el seu abast. Màlaga és un cas apart i digne d’estudiar, que mostra un sistema completament diferent de la resta. Les idees arriben des de la ciutadania, però el debat es desenvolupa a l’ajuntament. El flux de propostes és constant i extremadament transparent, el ciutadà que envia una proposta rep la resposta del responsable pocs dies després, podent seguir-la a través d’una senzilla eina informàtica. La democràcia queda en dubte, ja que l’ajuntament decideix el que es fa i el que no, depenent moltes vegades de qui fa la proposta, però la funcionalitat és extrema. El resultat, com sol passar en aquests casos, és un esmorteïment del procés per falta de participació.
També com a exemple d’èxit tenim el sistema participatiu dut a terme als liceus francesos, però solament extrapolable a espais semblants i amb uns temes de debat ben definits. A les ciutats alemanyes i italianes, a les quals el procés ha aconseguit avançar, o a les britàniques. Dóna el mateix, en tots els casos la participació ha estat petita i en la seva majoria amb el pas del temps ha disminuït.

Com hem anat veient, els processos que més han perdurat han estat els més horitzontals per la seva major participació i poder de decisió, o els que obeeixen a la política d’un partit o alcalde concret. En el primer cas és obvi que l’apoderament de la ciutadania té molt a veure, el fet que les seves decisions siguin vinculants ha ajudat a esquivar la desafecció, que a poc a poc s’ha donat en altres casos. En el segon, el procés es manté artificialment i pràcticament sense consultes o, en el cas de referir-nos a un pressupost participatiu, aquest sol estar mediatitzat i controlat per les associacions afins a l’executiu, i amb un percentatge molt baix del pressupost municipal.
Molts s’han extingit poc després d’haver-se creat o amb el primer canvi de govern, gairebé sempre cap a la dreta. Aquestes diferències i els pocs èxits i molts fracassos que hem pogut estudiar, tenen a veure amb la poca homogeneïtzació i la inexistent voluntat del legislatiu a regular el sistema, o implantar unes bases d’ús per a tots, que d’una banda eviti les manipulacions i els clientelismes, i per un altre forci a tots els governs locals a destinar part del seu pressupost a la participació ciutadana. També constatem que les ciutats amb major esperit participatiu són les que mantenen la gestió dels serveis; mentre que les que han privatitzat aquests serveis, han reduït la participació o simplement ha desaparegut, possiblement perquè la mercantilització dels serveis públics converteixen en inútil o fins a incòmoda la mateixa participació ciutadana.

Hem de tenir en compte que sense un bon sistema normatiu, la Democràcia Participativa tendeix a jerarquitzar-se i a recuperar el sistema de Democràcia Representativa, encara que disfressada de l’anterior. I constatem que això és molt més fàcil en la que ha estat organitzada i sustentada directament per l’administració, malgrat els seus esforços per minimitzar el risc.
Amb la Democràcia Participativa no aconseguirem la perfecció, ni tan sols la Democràcia Directa ho és, sinó un pas més en la constant aspiració de generar un model democràtic el més perfecte possible. De poc pot servir que la ciutadania triï el que creu que és millor per a la seva ciutat, sense un sistema de llibertat d’expressió ni la possibilitat de fer propostes amb la mateixa llibertat. Per fer-ho efectiu necessitem una normativa tutelada pel poder judicial, que no solament serveixi per gestionar el sistema sinó també que garanteixi la seva transparència i el seu apoderament.
Malgrat la possible normativa, les diferències sempre existiran. Indubtablement no podem comparar una ciutat de tres-cents mil habitants amb una de deu mil. Tampoc un municipi ric i amb un pressupost elevat, amb un pobre, que amb prou feines pot pagar el consum elèctric dels seus carrers. Òbviament, en el primer la ciutadania podrà decidir sobre un percentatge elevat, ja que disposarà de més sobrant sobre les despeses fixes, mentre que en el segon potser no pugui decidir sobre cap. No obstant això, la limitació dels recursos no és excusa per esquivar la participació ciutadana. Malgrat la falta de recursos, el municipi ha de sobreviure, la higiene dels carrers, l’educació, etc. no són un luxe sinó una necessitat. En aquest cas la participació ciutadana pot ser més intensa i efectiva si cap, ja que es necessita la complicitat de tots els subjectes per cobrir les necessitats. El pressupost se sosté llavors en temps de treball o que els mateixos ciutadans s’organitzin a través del procés participatiu per cobrir les seves necessitats com a col·lectiu.

L’èxit de l’experiència de Porto Alegre pot atribuir-se a diversos factors coincidents.
Primer i segurament el més important, ser una ciutat amb un gran esperit col·lectivista, a la qual proliferen associacions molt horitzontals i on el partit amb més arrelament és el PT, gran defensor de l’associacionisme i el cooperativisme. La col·lectivització i la presa de decisions per part d’assemblees de barri o de carrer, van facilitar la posada en pràctica del sistema participatiu, així com la gran quantitat de ciutadans que participen, que és un dels principals requisits perquè el sistema tingui èxit.
Segon, el que s’hagi pogut desenvolupar durant un llarg període de temps. El fet que aquest associacionisme hagués començat molt abans que el PT arribés al poder, que després ja dins ell facilités i promogués aquest sistema de governança, va possibilitar el seu desenvolupament, amb constants retocs per millorar i adaptar el sistema als canvis socials i econòmics que s’anaven donant a la ciutat.
Tercer, un bon reglament normatiu, que fa molt difícil que puguin donar-se preguntes impossibles o de caràcter estrany al municipi.
Quart, la gran quantitat de ciutadans que participen, que ha anat creixent amb els anys a través del boca a boca. Si el ciutadà que no participa però coneix el sistema, aprecia que les decisions de les seves assemblees són vinculants i respectades, acaba entrant a ell per no quedar relegat.
I, finalment, que siguin els mateixos ciutadans els que hagin creat el procés, que el mantinguin i el millorin o retoquin per si mateixos, sense que el govern de la ciutat pugui immiscir-se.

Metodologia
Els Consells o Comissions Municipals no són Participació Ciutadana. Els òrgans creats per l’executiu malament podran complir aquesta funció. Solament els espais creats directament per la societat administrada, exclusivament per a aquesta fi, podran considerar-se aptes per articular-la. La creació d’aquests espais, no obstant això, pot haver estat encoratjada i ajudada per l’administració, sempre que hi hagi suficient esperit associatiu independent al barri o la ciutat. Aquest suport no podrà ser econòmic ni logístic, en l’últim cas excepte quan serveixi per facilitar un procés participatiu pel ben comú.

Perquè la participació sigui efectiva i beneficiosa, és necessari que la ciutadania estigui àmplia i correctament informada de tot allò que esdevé a la ciutat, i que els detalls d’aquesta informació estiguin al proveïment de qualsevol.
És imprescindible que els ciutadans coneguin a tot moment el percentatge pressupostari a la seva disposició i la seva quantia, o, en defecte d’això, el ciutadà ha de ser conscient del tipus de decisions que pot prendre. És a dir, que en cas de no conèixer amb exactitud el pressupost a disposar, per adaptar-se aquest a la necessitat de la ciutat, els ciutadans han de saber a quin model d’inversions tenen la potestat de decidir. En qualsevol cas aquest percentatge ha d’anar en augment any rere any, al costat de l’absorció de noves responsabilitats.
La participació ha d’anar acompanyada de consultes periòdiques, tant en tot el municipi com als barris, per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre els esdeveniments o l’administració de la ciutat. En la formulació d’aquestes consultes participaran totes les forces polítiques, cadascuna amb els seus fullets i preguntes alternatives, mitjançant carpes unitàries o separades.
L’experiència de les diferents ciutats estudiades mostra que els processos participatius han de ser fortament publicitats, abans de ser convocats, durant el debat previ i en el seu resultat final.
És imprescindible fomentar el debat entre la ciutadania, i el d’aquesta amb els tècnics del govern.
No oblidem que el debat serveix per aprofitar el coneixement dels ciutadans, tan individualment com col·lectivament, en el seu propi benefici i el de l’administració de la ciutat, que guanyarà en agilitat i eficàcia.

Les noves tecnologies han facilitat la conscienciació de la ciutadania, però més per la facilitat en la comunicació que per les eines informàtiques que s’han anat creant per donar-li veu, en forma de fòrums i de sistemes de votació telemàtica. No obstant això, no hem d’obviar els problemes inherents a les xarxes socials, que poden acabar banalitzant el missatge i, per tant, el procés. Les xarxes socials o els sistemes de votació ràpida no són la fi, sinó una eina del mitjà, que ben portada l’agilitza i el democratitza. De fet la participació ciutadana es remunta molts segles, quan fins i tot el paper era un luxe, de manera que les noves tecnologies solament poden facilitar-la, però el més important és la voluntat de la ciutadania i la decisió i valentia del govern.
La revolució tecnològica en la comunicació ha de servir, per tant, per empoderar al ciutadà de manera directa, és a dir evitant al màxim els intermediaris i facilitant el debat. Les eines han de servir perquè el ciutadà pugui presentar un projecte, amb la seguretat que el govern municipal, sigui a través dels seus tècnics o del regidor de districte, ho rebrà i li respondrà amb agilitat, preguntant-li si hi ha algun dubte o proposant-li canvis per fer-ho practicable. No obstant això, el govern municipal ha de facilitar el debat a través de reunions periòdiques en centres socials i en fòrums telemàtics transparents, promogudes al principi pel mateix govern o per un grup de ciutadans, depenent l’origen del problema a resoldre.

Podem observar dues maneres d’organitzar un procés participatiu:

• – El primer és voluntari, que el ciutadà pot participar si ho desitja. A priori el podem considerar el més democràtic. És evident que aquest sistema és el més desitjable per ser el més democràtic, no obstant això, necessita una gran coordinació i treball per part de tots els agents polítics, per no caure en mans de superactivistes que solen dependre de petits grups de pressió, que acaben contaminant i apagant la voluntat popular.

• – El segon és per sorteig. Els ciutadans escollits estan obligats a participar de manera periòdica. En cas de no poder per causes justificades, el vot i cadira de debat passaria al seu relleu. Mai podrà ser delegat, això evita l’excessiu lideratge d’alguns personatges del barri o del carrer. En una societat democràticament deficitària aquest sistema, àdhuc sent menys democràtic que l’anterior, ofereix majors garanties de qualitat i de participació, ja que evita la preponderància dels grups de pressió.

A tots dos, els debats hauran de ser moderats per ciutadans escollits entre la mateixa assemblea, tindran una durada límit i seguiran una normativa preestablerta (anteriorment ja hem explicat la idoneïtat de crear una normativa general des del govern central), a poder ser consensuada pels agents polítics i, sobretot, la mateixa ciutadania.
El contrari a un procés participatiu seria triar unilateralment a ciutadans per la seva implicació o per ser partícips del teixit associatiu de la ciutat. Montesquieu va explicar fa gairebé tres-cents anys: “El sufragi per sorteig és de la naturalesa de la democràcia, mentre que el sufragi per elecció és de la naturalesa de l’aristocràcia”
L’ajuntament ha d’instal·lar casetes informatives sense cap biaix polític, amb formularis per fer enquestes de satisfacció; i enviar a funcionaris o voluntaris a repartir els formularis i preguntar en mercats, parades d’autobús, etc. També és important disposar d’unes fitxes de reclamació i d’opinió en les casetes, que seran respostes amb la màxima celeritat. És aconsellable que els partits polítics instal·lin les seves per explicar els problemes que perceben al barri i quines solucions proposen, per així conscienciar políticament o perquè la població tingui una major visió dels problemes.

Els processos han de tenir el suficient contingut perquè el ciutadà tingui consciència que val la pena perdre unes hores del seu temps, per la qual cosa no és convenient demanar a un barri sencer que decideixi sobre la coberta d’un poliesportiu o d’allargar el carril bici d’un carrer. No obstant això, no es pot menysprear la seva participació en tots dos casos, que podria ser a través dels mateixos usuaris de l’espai en el primer cas, i dels ciclistes i veïns del carrer en el segon. Amb el temps les decisions han de sobrepassar el més immediat, aquestes petites inversions que poden canviar el benestar dels veïns d’un carrer o d’un barri, i arribar a decidir inversions a llarg termini i d’elevada quantia.

No hem d’oblidar que la Participació Ciutadana, tant en el seu format informatiu com al dels Pressupostos Participatius, ha de servir per millorar i modernitzar l’administració de la ciutat. És lògic que els veïns d’un carrer sàpiguen millor que ningú, fins i tot que els tècnics del govern municipal, els problemes que sofreixen, però no les solucions que s’han de dur a terme. Un dels millors exemples és el del sabater. Qui calça la sabata és qui millor sap on i com li estreny, però és el sabater qui haurà de resoldre el seu problema.

Per participar, l’ajuntament enviarà invitacions o, en cas de ser obligatori, la convocatòria a través d’un sorteig entre els ciutadans que encara no hagin participat, així com invitacions a tots els que hagin participat en els anteriors processos, siguin actius o no.
Entre els participants sempre hi haurà els més estables i els que participen eventualment. Per descomptat, cal trobar una manera perquè els primers rebin una justa recompensa. Com per exemple, entrar en la terna de les comissions que intervenen o aproven les possibles consultes.
A mesura que el sistema creix ens trobem amb l’augment de la complexitat de les decisions. Els participants necessiten més temps per assessorar-se, més informació i, sobretot, més deliberació pública. Evidentment això limita encara més la participació en els debats. No tothom pot permetre’s perdre part del seu temps, sigui laboral o familiar, per assessorar-se correctament i participar en les deliberacions. No és el mateix decidir sobre l’aparcament, la zona de càrrega i descàrrega, o el tipus d’arbre amb què es vol urbanitzar un carrer, que fer-ho sobre com regular el tràfic en hores d’entrada i sortida escolar, quin tipus de vigilància es necessita durant aquestes hores, el disseny de l’escola o com distribuir el pressupost per a l’ensenyament. Per resoldre aquest problema es necessita molta maduresa, tant per part dels tècnics com de l’equip de govern i dels mateixos ciutadans, que han de saber escollir als més preparats, per la seva experiència, professió o estudis. No obstant això, les deliberacions hauran de mantenir-se obertes a totes les persones, ja que és molt important que la resta percebi horitzontalitat i transparència. Solament els necis obvien el Saber Ciutadà, perquè no oblidem que, tal com l’exemple del sabater, els ciutadans en el seu conjunt són els experts del quotidià.

Per fomentar i assentar la cultura de la Participació Ciutadana a Europa, és molt important promoure-la entre els més joves, a través de les escoles i dels instituts, i amb els mateixos sistemes; és a dir que siguin ells els que s’organitzin i proposin millores, conscients del pressupost que disposen i el tipus de decisions que poden prendre, fins i tot fora de l’àmbit de la mateixa escola. És també molt important que periòdicament rebin la visita dels tècnics del municipi, que explicaran les reformes que es fan en el municipi, principalment amb la Participació Ciutadana, com es distribueixen els pressupostos i per què. També crear sistemes de participació en les empreses municipals o premiar a les privades que ho practiquen i que treballen per a l’ajuntament.

La societat participativa
En gairebé totes les experiències que hem estudiat apreciem que la participació ciutadana és més important i nombrosa als barris humils o de treballadors, que en els benestants. Entre la classe humil, els qui més participen són els de l’estrat més elevat; mentre que a la classe mitjana, el més baix. També s’aprecia una forta participació en l’antiga classe mitjana que, després d’haver perdut l’antic treball, s’ha vist obligada a descendir un estrat. Entre la classe mitjana i elevada, els qui menys participen són els que gaudeixen de majors rendes. S’aprecia també que moltes de les persones que participen estan en atur o són pensionistes, atribuïble, se suposa, per la quantitat de temps disponible. Com hem vist, la classe mitjana és la més propensa a participar en el govern de la seva ciutat, principalment el seu estrat mitjà-baix

No hem pogut relacionar l’èxit de la participació ciutadana amb la superfície de les ciutats, el nombre d’habitants, si l’ajuntament està molt o poc endeutat o si la seva ciutadania és rica o pobra; tampoc amb el grau d’abstenció electoral. El que si hem apreciat, és una major participació en les ciutats o barris amb més atur, suposem que per la seva major disponibilitat de temps. També que els governs dels municipis on s’ha implantat, majoritàriament són de centreesquerra o de l’esquerra, uns quants de la dreta, i molt pocs amb polítiques de tall liberal. A més en gairebé tots ha estat iniciativa de l’esquerra alternativa o a la que proliferen els comunistes.
La participació ciutadana tracta d’evitar, almenys a Europa, la desafecció ciutadana cap a la política, portant l’administració de la ciutat directament a la ciutadania. Tot el contrari del que pretenen les noves formacions de tall feixista amb tint liberal. I això solament és possible en els règims on els municipis mantenen una certa independència, tan pressupostària com a legislativa.

En molts dels municipis estudiats, potser per no haver arribat de manera correcta a la ciutadania o per no haver sabut implicar-la, l’abstenció no ha disminuït, almenys en la proporció que s’esperava. En uns pocs casos i després de dues legislatures amb participació ciutadana, s’ha aconseguit reduir l’abstenció gràcies a un gran esforç publicitari i haver sabut empoderar a la ciutadania.
El procés no garanteix un augment de vots a la formació que ha propiciat el sistema. En molts casos ha disminuït o perdut l’alcaldia, sense que puguem atribuir-ho al procés sinó al típic desgast polític o, en el cas de candidatures ciutadanes, per no haver satisfet les expectatives del seu votant, que ha tornat a confiar en les formacions tradicionals. En gairebé tots els casos estudiats el canvi de govern ha comportat una rebaixa del procés o directament la seva pèrdua. Per això abans dèiem que era molt important fer-ho amb el màxim consens, buscant la implicació de totes les forces polítiques.
No és la primera vegada que una societat s’administra a través de la participació. El significat de les mateixes paraules “ajuntament i consistori” defineixen molt bé per a què servien i els qui participaven. L’absolutisme va convertir els governs locals en comparses del govern central, escollits pel governador o virrei de torn.
A Espanya la participació ciutadana amb prou feines existia. Solament es va imposar amb molta timidesa i objecció al 1931, quan els espanyols van poder votar per primer cop, encara que amb por i poca llibertat a les petites ciutats i poblacions, i durant un curt espai de temps.
Fins a 1.977 els espanyols no van poder escollir novament als seus governs locals amb un sistema de partits polítics, és a dir no directament. Al 2015 unes poques ciutats van poder escollir, per fi, als candidats d’alguns partits polítics, majoritariament amb un sistema precari i poc democràtic de primàries. En aquest aspecte la nostra democràcia encara és molt deficitària i poc representativa de la ciutadania.
En aquest gràfic podrem observar l’evolució històrica del dret al vot a Espanya:

Òbviament ara com ara no podem blindar legalment la Participació Ciutadana, les formacions polítiques que governen el país no ho permeten; no obstant això, el que podem fer és educar als nostres joves i acostumar a la ciutadania als processos participatius, per dificultar la pèrdua de memòria democràtica en cas d’un canvi de govern, principalment ensenyant als nostres nens i joves a debatre i decidir sobre el seu entorn, des de les escoles, els instituts i la Universitat.

A les ciutats sud-americanes i europees, on s’ha implementat el sistema amb un cert o suficient èxit, pesi el reduït del muntant real s’ha apreciat més igualtat en el repartiment pressupostari, amb millores als barris més humils, que a mitjà termini incideix sobre la qualitat de vida dels seus pobladors i, fins i tot, en una pujada de rendes o de serveis, a més d’una pujada generalitzada de la renda mitjana i de la seguretat a tota la ciutat. La Participació Ciutadana es converteix així en una eina de pau social i de millora en la redistribució de la riquesa, evita la violència que acompanya a les grans desigualtats, i facilita la mobilitat i que la ciutadania interactuï. No sempre és així, depenent el sentit del govern, est fa un major esforç per millorar els barris més populosos i humils, amb el risc de deixar de costat als més desenvolupats. Gràcies a aquesta política i al Pressupost Participatiu, els barris poden anar igualant-se en la quantitat i qualitat dels seus serveis públics.
És curiós de veure que les ciutats que més diners desvien cap als Pressupostos Participatius són les del sud d’Europa, principalment a Espanya; i com més al nord, menys diners disponibles hi ha. Són petites quantitats, tan irrisòries que no hauríem de tenir-les en compte; no obstant això, la diferència per habitant és substancial, i poden passar dels 20 € d’una ciutat andalusa, als 3 d’una alemanya.
La Participació Ciutadana pot també millorar el servei públic, sense necessitat de mercantilitzar-lo amb privatitzacions o lliurant-lo a l’empresa privada. Abans hem explicat que les ciutats que mantenen la gestió dels serveis públics són més proclius a la Participació Ciutadana, però també hem observat que les ciutats amb ella són menys inclinades a la seva privatització.
A les ciutats europees també ha servit per millorar els barris més deficitaris, i el millor aprofitament dels recursos. La Participació Ciutadana o l’administració de proximitat ha evitat errors i estalviat molts recursos que s’haurien malgastat innecessàriament.
A Europa hem observat que als països amb més cultura democràtica i eficiència administrativa, s’obren menys processos que als països del sud d’Europa, principalment el més deficitari en tots dos sentits, és a dir Espanya. Aquesta dada no creiem que es pugui extrapolar a una realitat, encara que tampoc podem obviar-ho. En qualsevol cas pensem que es deu a l’interès de l’administració per combatre la percepció de corrupció, ja que els governs menys corruptes són els qui més promouen aquest tipus de procés.

Procediments
Cal tenir en compte molts factors quant a la manera de posar en pràctica els Pressupostos Participatius.
Per evitar les injustícies entre barris o carrers més o menys rics, o densament poblats, existeixen tres opcions.

• La primera és crear unes normes que defineixin les necessitats, així evitem que els carrers més habitats o amb més activisme siguin els més beneficiats, perquè òbviament el ciutadà normal tendeix a afavorir el seu carrer.

• La segona, que els tècnics municipals decideixin el lloc que s’ha de prioritzar, i els ciutadans d’aquest lloc, com invertir el pressupost.

• La tercera, no decidir unes quantitats prefixades per endavant. De l’experiència dels Liceus francesos hem après que no es pot predir el pressupost de cada espai, ja que la necessitat pot sorgir a qualsevol moment; i que si tots tinguessin un pressupost semblant o preestablert, podríem cronificar les diferències entre ells.

És necessari fer un seguiment de resultats per avaluar la seva eficàcia des dels mateixos interessats, sigui amb formularis o a les assemblees, aprofitant les mateixes carpes o sistemes participatius que s’utilitzen per proposar projectes. El model de formulari haurà de contemplar qualsevol aportació, des de les més visibles fins a les quals puguin millorar la relació entre els ciutadans, com pot ser la d’ètnies, gènere, educació, etc.

Perquè la ciutadania pugui empoderar-se de manera efectiva, primer ha d’estar ben assessorada i informada. No pot arribar a una reunió, en la qual es decideix una despesa enorme al barri, sense saber exactament del que es tracta, ni rebre la documentació amb el temps suficient.

Els ciutadans, principalment els que més s’impliquen en el procés, necessiten uns cursos sobre com es fan els pressupostos municipals i el cost real de les infraestructures o dels serveis que hi ha a la ciutat. Un bon sistema és utilitzar els instituts i les escoles, ja que, com abans hem explicat, és important introduir als nostres joves en el procés, i per a això han d’estar preparats.

Indubtablement, la decisió del ciutadà ha de ser vinculant i d’obligat compliment. I per a això ha de formalitzar-se una legalitat que ho empari. Així evitem que l’executiu desviï la inversió, encara que amb subtilesa, a l’amiguisme o el seu propi interès.
El Pressupost Participatiu (ara ja ho és) ha de circumscriure’s en el mini localisme, almenys al seu inici, és a dir als pressupostos per urbanitzar un carrer o una plaça, en el context del barri i de la ciutat. El procés ha de sorgir de l’associacionisme o, en defecte d’això, del govern, i sempre resolt a través de la participació ciutadana. Amb el temps, l’àmbit de decisió podrà ampliar-se, ja no solament per decidir com urbanitzar el carrer o plaça sinó el barri i la ciutat. El ciutadà així pot familiaritzar-se amb l’administració i la seva mecànica, i a poc a poc intervenir directament en decisions més grans o importants.
La ciutadania no és procliu als canvis, sobretot si aquests comporten una despesa, per la qual cosa els tècnics de l’ajuntament hauran de proposar idees, mostrant les millores aconseguides a altres llocs, per generar confiança i seguretat.
Els partits polítics i els tècnics municipals visitaran les escoles i els instituts periòdicament, evitant al màxim fer proselitisme dels seus partits, per explicar els pressupostos municipals i els processos participatius, i encoratjar, mitjançant la complicitat del professorat, la creació de grups de treball per fer propostes de millora al voltant d’aquests instituts o fins i tot al barri.